Llàgrimes pendents

Ares Escribà, en un article recentment publicat en aquest diari, deixava anar, com qui no vol la cosa, que tots tenim “llàgrimes pendents”. Deixar anar és una manera incompleta d’anomenar-ho. Diguem que la frase s’esllavissava enmig del text, enmig d’altres paraules, sense que es notés gaire. Però el concepte, de tan connotat com està, podríem considerar-lo fins i tot poètic, perquè llàgrima és una de les paraules més àmplies, verticals i horitzontals, que existeixen, per a bé o per a mal. I que siguin “pendents” també implica que han estat emmagatzemades no sabem on, després d’un instant de repressió, darrere d’un mur de contenció, fins que a la fi el dic s’aixeca i es desembassen, galta avall, sense remissió. O potser per a la redempció, i l’alleujament, de qui les vessa.

No pot haver-hi llàgrimes pendents. Avui, que vivim aquesta època de soledat i dolor, de tragèdies personals i col·lectives tan radicals i estranyes, en què vivim al caire de la perplexitat constant, les llàgrimes que ens havien ensenyat a collar, a lligar curt, haurien d’escapar-se de les presons de l’ànima fins a fer-se corpòries. Reïficar-se, per usar un anacronisme que encara funciona per concret. Deia sant Agustí que les llàgrimes són la sang de l’ànima, de forma que caldria convertir-se, ser, un hemofílic llagrimós, perquè tot allò que serveixi per apaivagar l’ofec ha de vindicar-se sense embuts, a pesar del que pugui representar, per exemple, per a un home de la meva generació, o de les que m’han precedit, a l’hora d’explicitar les emocions. O sigui, a l’hora de no explicitar-les mai. Un xantatge sentimental que gradualment, per sort, va esvaint-se.

Cada llàgrima ensenya als mortals una veritat. Si Plató, que d’aquestes qüestions n’entenia una mica, entafora en una sola llàgrima idees com la divinitat –com il·lustra també Victor Hugo–, la bellesa i la veritat, si en una sola llàgrima el poeta libanès Khalil Gibran hi reconeix la sal de la mar i del nostre propi interior, deu ser que haurem de mirar que la llàgrima pendent no se’ns assequi endins, esperit endins, i pugui escampar els miralls del nostre dolor, la felicitat, la ira, la riallada... El que convingui. I exorcitzar tots els dimonis. I compartir la sal de les ferides fins que es dilueixi.