Cap home és una illa

Què deu pensar, algú que posa el cap al coixí en la nit i que de sobte li parlen els morts que carrega sobre la consciència? Què deu sentir, quan les veus són una de sola, la seva, i ja no valen ni mentides ni fugides ni enganys? Posats a suposar, suposarem que res, que no pensa ni sent res, emmidonat com està sota capes i crostes i pells superposades, construïdes a força d’anys de sobreviure a la seva pròpia mediocritat. Després, també, caldrà una bona, una infinita, dosi de cinisme, que mal entès és l’art de vestir de tons clarets allò que s’emmarrona fins a fer-se sòlid i informe, allò que ja no té volta enrere ni mena de cura.

Salvador Illa és un d’aquests casos. Després d’estar perpetrant la coordinació de la pandèmia a Espanya, de la qual algun dia haurà de retre comptes davant d’un tribunal de justícia, ell, un llicenciat en filosofia que fa trenta anys que viu de la política, ara vol ser president de la Generalitat. És un acte de servei, etziba. Servei a qui?, perquè resulta obvi que al país no; si de cas, ens temem, a ell mateix, o al partit que el sosté, que al capdavall són la mateixa cosa. Quina tristesa, que grotesc, queda d’altra banda Miquel Iceta, al seu costat, recitant un panegíric després que des de Madrid li hagin tallat les cames a Catalunya a canvi d’una prebenda madrilenya, algun ministeri bonic que podrà desmantellar, entre ballaruques i bones paraules. Un altre cas, germà, de cinisme.

Illa, el primer que ha fet al desembarcar a la seva antiga pàtria, és etzibar que s’hi sent exiliat i que l’independentisme divideix la societat, que a les famílies hi ha cadires buides que no tornaran a omplir-se per culpa d’aquesta ruptura. La cantarella ens sona molt. Borrell va assegurar que volia “desinfectar” Catalunya. Illa s’esgargamella –mai l’havíem sentit cridar tant– afirmant que és la “vacuna” contra els llaços grocs, un lema de campanya que ho diu tot del nivell intel·lectual i moral dels que l’han concebut. O almenys això és el que he entès, perquè costa entendre Illa en català: les eles les fa us i la C de PSC la fa en castellà. Però som ciutadans del món i no passa res, com en les ideologies.

Quin trist viatge socialista, de Reventós, Pasqual Maragall i companyia als Iceta i Illa d’avui, els del 155 fent-se selfies a la vora dels feixistes. Com deia John Donne, cap home és una illa, tot i que Illa s’entesti a creure el contrari.