Cementiri en blanc

Ara els xiprers creixen en tu. De nit/ un rossinyol a cada creu s’atansa./ Violetes, els morts que us han nodrit/ ¿són gaire lluny de la seva esperança?” Paraules de Màrius Torres, en la primera versió del poema Camposanto.

Veig imatges del cementiri de Lleida cobert de neu aquests dies. Un horitzó que impressiona, no per tètric, esclar, sinó més aviat pel contrari: sembla que la neu hagi caigut i quallat per fer de manta diürna i nocturna als difunts, que segons deia un altre poeta es queden molt sols quan els abandonem allà. Tot i que mai els abandonem. Es queden dins dels vius i la pell encara assolellada els fa de cobricel, d’edredó, i es mantenen calents endins, mentre qui els sobreviu brega amb la intempèrie, que és així com ha de ser.

Quan contemplo neu quallada, un fenomen tan estrany per als habitants de les terres de tota plana, lluny del mar –malauradament– però a la seva altitud, a banda de l’experiència numinosa que implica com a emissària de la divinitat del firmament, jo hi veig la comunió amb la terra, perquè davalla, s’hi ajeu i hi roman, per moments amb una aparença inalterable, i damunt emblanquina l’horitzó. Gairebé tot blanc, com en una dictadura del color, com si volgués estabornir-nos la ment per tot seguit anar florejant-la amb un arbre de matisos infinits, relligats per alguna vena o altra amb la blancor. Així serà la mort, potser.

S’estira, doncs, i més que cobrir la terra la sublima i la visió d’elles es blanc-i-blaveja, terra d’aigua de neu cicatritzant-se amb la volta sense núvols, en una sola bombolla frèvola. La ciutat dels morts es deixondeix, pel fred, i s’alça, va elevant-se, esdevé corpòria, i les creus i els nínxols i les flors i les tombes i les cares de les tombes no tremolen, com fan sempre, sinó que avui es mouen, ballen, al so i al sol del seu silenci inacabable. Per un instant, els morts i els vius ens confonem, a través d’algun acte d’amor com el que ha acolorit la neu deixant-se, ella mateixa, morir perquè la terra pugi.

Aleshores els morts s’atansen, sí, a la seva esperança, i nosaltres els encara vius a la nostra, hierogàmia de déus i carn mortal. Els noms i les dates s’esborren, els marbres s’encoixinen. I es fixa el record a foc blanc primer i, després, molt a poc a poc va marfonent-se.