SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Ara és l’hivern de la nostra desplaença.

La neu primer va caure de la mà dels déus, i després vam veure-la poblant la terra, allà quieta, com si volgués fondre abans de fondre’s la seva memòria negra, algun missatge ocult que havia de revelar-se’ns. També des de la terra, brotant-ne, aleshores, per tot seguit arrelar-s’hi en forma de gel, que feia l’efecte de vidre espurnejant sota un cel negre, igual que si covés un sol a dins que maldava per exhibir-se, esquerdes transparents a través. A banda de fer lliscar un món petri, quiets els cors, s’emmurallava de miralls i pertot hi havia cares multiplicades, gestos estirallats, un ball de màscares antigues rebentant un envelat modern.

També va caure la pedra, a punys, a cops de puny sobre els camps, els arbres, els caps de les persones i els animals. Eren els mots que els núvols havien callat llargament, en una actitud condescendent, fins que no van poder més, esclar, escandalitzats potser per allò que els éssers fèiem per ajornar la mort entre nosaltres. Un terme per cada bri de calamarsa, una censura per cada floc de granís, un dit acusador que penetra en l’atmosfera i es clava entre la pols i es queda allà, fixa, llança de llum persistent i espessa.

La pluja va venir no se sap d’on, perquè com la boira s’alça, s’escampa i ho anorrea tot, tot ho amara, fins que sadolls no podem quasi ni sortir al carrer, ni mirar per la finestra, rere un tel d’acer inoxidable. Ni mirar, potser, quan aigua i broma enceguen els ulls i els ulls ja no poden veure-hi, enmig d’una terra inhòspita, ignota, a pesar que és la nostra, la que va veure’ns néixer, ella sí, encara. En la torrentada, flueixen la brutícia, les estelles de totes les creus asclades, els noms oblidats que es reivindiquen, els records desenterrats d’un sol cop de pala aquosa, les cendres d’allò que mai va cremar-se ni cremar res, fins a escanyar els habitants de les terres seques. Impregnar-ho tot perquè al cap de les hores inclús les gotes tremolin cada una en la seva rotunda soledat.

I va arribar l’aire, mare de les coses, penell del temps, que depura l’origen i el torna a transportar engendrant la paraula xiuxiuejada, llum, vol, lleugeresa de perfums i presència aliena, com si la llibertat d’un exigís la mort de la dels altres.

Però aquest també serà l’hivern que ha d’esvanir-se.

tracking