Carta a Laura Borràs

Benvolguda Laura,

Goso escriure’t aquestes ratlles públiques perquè fa temps que ens coneixem, després de coincidir en desventures literàries diverses al llarg dels anys, i perquè m’agradaria dir que et considero, de molt llarg, la millor candidata a presidir la Generalitat, tenint en compte la teva experiència i la teva formació, virtuts que com comprovem dia sí dia també semblen incomodar els teus rivals, quan miren d’enfangar l’excel·lència. És una estratègia molt comuna entre els que, precisament per excel·lir, necessiten banalitzar-ho tot, o embrutar-ho, com han provat de fer amb la teva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Sigui com sigui, voldria traslladar-te aquí allò que tu ja saps de sobres, que els que volem la independència de Catalunya estem cansats, decebuts i una mica cabrejats. El biaix que han emprès alguns partits sobiranistes, amb ERC al capdavant d’aquesta nova estratègia, també alimenta el desànim, la perplexitat, la sensació d’estafa.

Les darreres declaracions, per exemple, de Pere Aragonès i Gabriel Rufián mofant-se dels que hem estat sortint al carrer els darrers anys perquè teníem una il·lusió democràtica, una esperança social, seguen encara més els fonaments d’un edifici que ja trontolla prou sota els embats dels vents aliens. I això en plena campanya, esclar.

No entenem aquesta deriva, com tampoc ens acabem de creure gaire els resultats de les enquestes. Busquem, doncs, un lideratge perdut enmig de la confusió i el desmai. Puigdemont i Junqueras han estat dos referents, i ho són encara per les crues circumstàncies que han de patir pels seus valors polítics, però també és cert que no van poder o saber concretar el mandat de l’1 d’Octubre, quan tenien un poble disposat a tot al darrere. Els vots independentistes no fan marxa enrere, però les fermeses poden doblegar-se, si se senten decebudes una vegada i una altra.

Suposo que per tot plegat voldria saber què enteneu, tu i el teu partit, per “activar” la DUI si el vot independentista supera el 50% el 14-F. Com. Podem suportar proclames vàcues, presons i exili. El dolor de sentir-se impotent en un país ademocràtic. Però, sisplau, supliquem lideratges clars, veus conseqüents, principis amb finals que es concreten. Altrament, tan sols contribuïu, contribuïm, a res, a més desemparança en uns temps molt difícils.