Mestres

Mor Joan Margarit i veig una foto seva a les xarxes que li va fer Hermínia Sirvent a finals dels noranta a Lleida. Són el primer jurat del premi Màrius Torres i la imatge és memorable: Jaume Pont, Margarit, Pere Rovira, Maria-Mercè Marçal i Miquel de Palol.

Els quatre primers lleidatans de naixement o adopció, i el Miquel un escriptor que de tantes vegades com ha vingut a Lleida podríem considerar-lo de casa. Per a mi és una fotografia entranyable, perquè jo mateix guanyaria aquell guardó l’any següent i em venia de gust consignar-ho avui aquí, per la relació també que he guardat, d’una manera més o menys íntima, amb tots ells.

I amb ella, per desgràcia, no tant com m’hauria agradat, perquè va morir poc després d’haver-la conegut a Esterri d’Àneu. Tan jove i ja tan brillant.

El premi Màrius Torres, amb els anys, va perdre aquells membres del jurat i gradualment, amb els canvis subsegüents que els governs socialistes van introduir-hi, va anar erosionant el prestigi inicial. La mà de Jaume Magre i Toni Llevot va diluir-se, alhora que es diluïa l’interès per la cultura en aquesta maleïda ciutat, dilapidada sota gestors mediocres i, per fortuna, a la fi fugaços, gent més ocupada a farcir-se la poltrona que no pas a pensar en la literatura, i en el prestigi de la literatura, a llarg termini.

Quan li preguntaven a Joan Margarit per Lleida, el de Sanaüja sempre deia que era “la capital de la poesia catalana”. En quin moment vam perdre aquesta brillant etiqueta no ho sabem, o sí; el cas és que hauríem de recuperar-la.

Sempre hi ha temps per fer les coses ben fetes..

Mentrestant, aquests dies rellegeixo Marçal, entre els ressons de paraules ignotes que només ella sap encabir bé en un vers, sense que sonin anacròniques, impostades, deshonestes: vedruna, cassigall, esbalçar, copalta, bolic, randa, padellàs, glavi. Desglaç és un dels llibres més impressionants que mai s’hagin escrit en català, una proclama d’amor a la vida, un manifest de com podem estimar i ser estimats.

“Néixer de tu, amor, néixer de tu/ cap al món cada dia de nou!/ I de nit reposar dins la nit/ arrapada a la mort, com un ham/ enfondit a la gola del peix...” Que Maria-Mercè Marçal i Joan Margarit hagin estat dos poetes que han estimat en la seva poesia, i en la seva vida, de la forma en què van fer-ho, és una lliçó per a aquells que encara podem llegir-los i estimar. Que el seu immens llegat no s’esvaneixi.