Dies universals

Diumenge vinent, en plena ressaca del bo de sant Josep, se celebra el Dia Mundial de la Poesia. Així, en majúscules.

Una iniciativa de la Unesco de fa un parell de dècades per... no sé se sap ben bé per què.

Diguem que per “celebrar” l’existència de la poesia, que malgrat que se “celebra” des de fa tan poc temps és un art que es veu que és mil·lenari. O sigui, des que l’home és home –des que l’ésser humà és ésser humà, diríem millor ara– que hi ha putes i poetes.

Doncs per aclamar aquesta efemèride les institucions públiques s’afanyen a organitzar un seguit d’actes per mor de la poesia, però com que potser no és per amor a ella tots es posen d’acord a no remunerar els poetes que hi participen. Els escriptors que hi són convidats han d’anar-hi, aquests sí, per qüestions d’amor a l’art, literalment i en tots els sentits, perquè l’ens de rigor pugui penjar-se una medalla cultural, que sempre fa patxoca i publicitat als mitjans.

Es tracta, al capdavall, del darrer dels menyspreus cap a la literatura: fins i tot quan es vol promocionar-la, es trepitja. És com si encara ens fessin un favor, als soferts lletraferits.

Gràcies.

El Dia Mundial de la Poesia, en majúscules, coincideix amb els dies mundials de la síndrome de Down i dels titelles. Molts, fins i tot, ho aprofiten per combinar-ho, sempre de franc, però de manera que queda força políticament correcte, i molt solidari. També se celebren el 21 de març el dia dels boscos, el dels arxius i el de l’eliminació de la discriminació racial. Així, a cop calent, se m’acuden unes quantes i sinistres activitats que podrien muntar-se conjuminant en una mitja hora totes aquestes sagrades mundialitats.

Quines paradoxes, per a la callada poesia, sent com és un dels gèneres que més venen de la humanitat. Shakespeare, Dante, Baudelaire i Machado són alguns dels escriptors més venuts i llegits de la història, i segons sembla seguiran, obstinadament, sent-ho pels segles dels segles. A Homer no li va malament en els rànquings. Lorca déu-n’hi-do. Neruda anirà fent. I aquí a casa, Martí i Pol encara lidera les apostes a les cases fúnebres: té un poema escaient per a cada esquela.

Sort que demà, dijous i divendres tenim un festival a Lleida que sí que estima la poesia, malgrat les circumstàncies culturals –i sanitàries– adverses. Si som capaços de blindar de veritat l’art, vull pensar que encara queden brins d’esperança.