SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Diumenge va morir, als 75 anys, Adam Zagajewski, un dels grans escriptors de les darreres dècades a Europa. Posseïdor d’una obra densa i fonda, mirall dels temps que li va tocar viure, va néixer a Lviv, aleshores Ucraïna, es va criar a la Silèsia alemanya, que després va passar a Polònia, i als vuitanta, enfrontat de ple al comunisme imperant, es va exiliar, primer a París i després als Estats Units, on va ser professor en diverses universitats.

El 2002 va tornar finalment al seu país. Allà va ser on vaig conèixer-lo, a Cracòvia, en una lectura de poetes catalans en la qual va aparèixer, amb la discreció que li era característica, suposo que per deferència a Xavier Farré, el seu traductor al català (Quaderns Crema) i castellà (Acantilado), que ens presentava.

Però després va venir a sopar, que és allà on les persones es coneixen de veres, i aquella llarga sobretaula va donar peu a la possibilitat posterior d’enganyar-lo perquè vingués al festival de poesia Mahalta, en una vila inhòspita prop de Barcelona anomenada Lleida. Va acceptar de grat i allà estava, passejant a la vora del Segre, meravellat per la llum de la ciutat aquells dies de març del 2009.

Malgrat l’atzarosa vida que va haver d’afrontar, malgrat els exilis i les diverses desventures que la vida sempre et para, rere el seu posat adust, sever, deixava escapar de tant en tant una ironia finíssima i punxant, que il·lustrava il·luminant els seus petits ulls rodons i esbossant un somriure trapella sota el nas, a penes imperceptible. Així es guanyava ràpid el seu interlocutor: detestava profundament la hipocresia, la mediocritat, la misèria moral que durant tants anys va haver de suportar al seu país, i adorava, doncs, la intel·ligència, l’art de l’estètica literària i biogràfica, la coherència sentimental, la llibertat i els principis.

Si t’hi atansaves, diguem-ne, amb la força dels teus principis nus, la complicitat sorgia amb una naturalitat que en algú amb tant de talent és doblement digna. Els seus assajos, arrelats en la memòria, en la consciència de la història i la tradició, van impressionar-nos.

La seva poesia, mirada que aturava el paisatge i en desvelava la màgia, també. Va ensenyar-nos a viure en el temps, a la manera de Sèneca, i a agafar un testimoni i lliurar-lo, com un acte de fe, un descobriment espiritual, des de l’honradesa.

No podem tenir millor lliçó. Gràcies, mestre.

tracking