El que em dona la gana

Fa mitja vida, recordo Pere Rovira a la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida llegint-nos, perplexos alumnes de primer de carrera quan la carrera durava cinc anys i només hi havia un sol examen a final de cada curs, Les flors del mal d’un tal Charles Baudelaire. Deia que en ell s’inaugurava la modernitat, i nosaltres no ho acabàvem d’entendre, perquè encara no sabíem res. Alguns no han progressat gaire, al cap de trenta anys. Quan entraves en aquell maleït llibre, en aquell llibre maleït, primer de ple, et senties aclaparat per la rovinada de paraules que et cobria i et sacsava d’una banda a l’altra i no et deixava respirar, i després a poc a poc, fent tastos aquí i allà, mentre anaves copsant, pouant i arrelant, aquells sons obscurs, i tan lluminosos, que sostenien amb violència que un altre món no tan sols era possible, sinó que existia, s’estava en algun indret i només havies d’abraçar-lo.

Una lectura iniciàtica en la qual encara avui m’inicio. Rovira, passejant-se amunt i avall per la tarima de la classe, davant d’un centenar i escaig d’ingenus deixebles –eren altres temps, en efecte–, recitava amb entusiasme les versions de Xavier Benguerel, mític traductor també d’El corb de Poe, i tots plegats ens deixàvem dur per la naturalesa immensa, inabastable, d’aquella música.

Qui ens havia de dir, tres dècades després, que avui tindríem a les mans aquesta obra traduïda pel mateix Pere a Proa, amb les seves rimes consonants, síl·labes, mots, carcasses, universos sencers, fent honor a l’altura de l’original que Baudelaire va concebre. Aquesta versió serà, ras i curt, un dels títols fonamentals de la literatura catalana del segle XXI, estimades i estimats, perquè és en si un monument a la nostra llengua i, a més, ens trasllada l’esperit animal del francès primigeni, aquesta rara aroma que les flors desprenen des del mal, bellesa des de la lletjor, claredat que va aigualint el fang difícil. Baudelaire, cor que la complicitat del traductor despulla, ensenya a sentir i a pensar en els marges de tot, a viure en la rebel·lia del cos i l’esperit davant dels censors i les adversitats, que al voltant d’un caràcter sovint es multipliquen i assetgen. Representa una visió, una lliçó, extraordinàries. I encara hi penetrem amb el regust d’aquella primera innocència temorosa, d’aquells primers i gloriosos entusiasmes, i recuperem la il·lusió per llegir, escriure, fer i dir el que ens dona la gana.