La pluja i l'arrel

Recordo fa molts anys, quan era una mica més jove, que vaig treballar per Sant Jordi dos diades per a una llibreria de la vora de la Universitat. Thulir, es deia.

I posava la parada, com la Punt de Llibre, a la rambla d’Aragó. Pensem-ho un instant fredament.

Les llibreries que tenien la seu per la zona plantaven les fustes i els toms al mig d’aquella avinguda, per on la gentassa passava massivament i triava i remenava. Fins i tot hi havia una trobada d’escriptors lleidatans abans de dinar que feien el vermut i xerraven, malgrat que aquesta tradició al final va esdevenir una foto que l’alcalde socialista de torn es feia amb els autors de Ponent, sempre ell en primer terme amb el fotògraf de la premsa local enfocant un contrapicat.

Va perdre la, poca, gràcia que tenia. Ja se sap que la literatura, per a un escriptor de debò, sempre té a veure amb la soledat.

En aquelles jornades maratonianes, podies moure’t a tocar de les persones, que s’abocaven en gernació buscant un títol que els escaigués, al comprador o a la persona estimada. Això volia dir que havies d’estar al cas de les novetats, palpar, amb el tou dels dits, els volums, embolicar-los, sovint, com si fossin el giny més preuat del món, i sentir per un instant que la terra era un planeta culte, assolellat –ni que plogués a bots i barrals i haguessis de córrer per cobrir de plàstics la paradeta– i sensible, amatent a les veus alienes, aquelles que et parlen a cau d’orella quan reposen a les teves mans i escandeixen mots lents i estireganyosos.

Després, amb el temps, Sant Jordi ha esdevingut el dia del comerç i els intrusos. Era inevitable. I així ha de ser, perquè un llibre, al capdavall, sempre serà el reflex de la societat que l’ha parit i, avui, hi ha poc espai per a les utopies i els romanticismes, ni que siguin de cartró pedra. Però, malgrat tot, la literatura d’un país sosté un país, culturalment, que vol dir identitàriament, més o menys, si ens posem greus.

Jo vaig començar a aprendre la llengua i la literatura catalanes a l’adolescència, quan ja sabia parlar i escriure el castellà. Ja havia llegit el Cantar de mio Cid i el Quijote, però no coneixia Ausiàs March ni Jordi de Sant Jordi ni Espriu. Per això, malgrat les inclemències, cada Sant Jordi vesso una llàgrima per l’idioma dels meus pares, dels meus llibres, i en aquest lligam hi ha una arrel que mai ningú podrà destralejar.