SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Escolto One world (not three), del 1986. Sting va treure un doble directe, Bring on the night, just quan acabava de deixar The Police i era una megaestrella, després de The dream of the blue turtles, en què reunia una colla de músics que provenien del món del jazz i que ara havien de reinventar-se per al pop rock. El tema en concret dura dotze minuts i va transitant per tota mena de gèneres, reggae inclòs, amb una naturalitat que a poc a poc et va calant fins a l’explosió final. Una cançó avui dia impensable en un cantant top. Les complexitats, que sempre han format part de l’art, en el món actual tenen poca cabuda: sembla que el creador d’ara s’hagi d’entestar a simplificar tant com es pugui qualsevol de les qüestions que escomet, i sense gaires floritures, perquè el receptor les entomi, les digereixi i les expulsi, un cop n’ha fet un concepte simple que pugui usar en alguna cruïlla de la seva experiència. Fàcil i ràpid, vaja. En la música clàssica, o en el jazz mateix, les notes s’eixamplen oceànicament. Parteixen d’una petita fuga d’aigua, a penes perceptible, fins que et sotmeten enmig del mar i t’escanyen i en surts rebatejat, alliberat de tota càrrega. Un viatge així, d’anada i tornada, per força ha de sostenir-se sobre una base molt sòlida, laberíntica, i cal tenir talent per concebre-la primer i per construir-la després. Veig també Piqué, un tros de jugador que té el cap molt ben moblat, cosa bastant inèdita en la seva professió, xarrant en una entrevista amb Valdano i aportant una sèrie de reflexions que van en aquesta mateixa línia, la de la immediatesa. El futbol està perdent les noves generacions, per raons òbvies. Un partit dura noranta minuts, més el descans, i potser no s’hi marca ni un gol. Una conjuntura poc digerible per a aquell que està avesat ja a consumir-ho tot des de la devoració. I per tant, més que els habitants d’aquest temps nou acostumar-se a uns paràmetres preestablerts, hauran de ser aquests paràmetres els que s’adaptin, mal que els pesi, a la nova era, la dels addictes a la velocitat, la dispersió i la concepció dels ítems que defineixen el món a través d’un eslògan, píndoles ensucrades que entren bé i després es dilueixen.  Potser sí que som una societat líquida, però tan sols fluïm en les superfícies. Al fons només pul·lulen unes poques ànimes tenebroses, que serven veritats que no volem saber.

tracking