Sexe

Els diaris catalans destaquen en portada la gesta del Barça femení de futbol a la Champions. Els de Madrid, no.

Estan ocupats amb la lliga masculina, en l’estira-i-arronsa entre els dos equips de la capital, del qual, llàstima, el Barça masculí ha dimitit. El triomf de les catalanes representa una fita històrica no només per la victòria a Europa en si mateixa, sinó també per les repercussions que implica a tots els nivells, socials, culturals, reivindicatius, per molt que hi hagi molt retardat que vulgui colgar-ho sota palades d’indiferència o, el que és pitjor, de condescendència.

Faria bé el Barça, ara que té una directiva com déu mana, d’aprofitar aquesta conjuntura mediàtica per abanderar un moviment de repensament del rol de la dona en els àmbits massius, els del poder de l’esport i els del poder en la societat en general. D’entrada, aquesta Champions, liderada per cert a la banqueta per un balaguerí tan discret com brillant, fa visible arreu un esport que cinc anys enrere a Espanya nedava en l’ostracisme més lamentable, una situació que miracles econòmics com el del Barça han començat a revertir.

Tots els col·lectius, a Orient i Occident, actuen segons uns paràmetres tradicionalment establerts que costen esforços ingents transformar, o tan sols matisar, malgrat que a poc a poc va aconseguint-se, quallant. I els tòpics, en tota societat que es preui, hi són per anihilar-los, o com a mínim per adaptar-los a les noves lleis del temps contra antigues jerarquies.

I en això estem..

Almenys és el que m’agradaria pensar. No cal tampoc caure, com ha passat aquestes darreres hores, en la demagògia o en les manifestacions barates de la progressia de sempre, que només surt a l’arena amb el vent a favor per assenyalar obvietats.

Dir que aquestes noies haurien de cobrar el mateix que els seus col·legues masculins és, ras i curt, absurd: cobrem segons els ingressos que generem. Elles, ells i molts treballadors.

El problema de fons resulta de ser, entre tots, capaços que la sinergia que provoquen aquestes excepcionals jugadores es tradueixi en espectadors als camps i marxandatge i projecció pública. O sigui, d’inocular a la societat una nova cultura, una nova perspectiva, una nova educació, que posi de veres en peu d’igualtat els dos sexes, cosa ara mateix impensable.

Almenys en l’esport ja s’han encetat, aquesta lluita, aquesta consciència.