Haydn i l'alegria

Dissabte passat, uns quants feliços pocs vam tenir el privilegi de sentir el Quartet Teixidor interpretant Haydn a l’església del Sant Dubte d’Ivorra, dins de l’exemplar festival Espurnes Barroques, que sap triar uns llocs, compositors i intèrprets que al seu torn, al voltant de l’amor per l’art i per la música, convoquen públics sensibles. Dic privilegi perquè és el que és, literalment, en els temps que corren, abocats com estem a l’exercici del cinisme quan es tracta de cultura.

No tot s’hi val. No tot és bo.

I els mediocres no són excel·lents, segurament no ho seran mai. De manera que cal aplaudir, distingir, elogiar, aquells que sí que atresoren una excel·lència que, a més, regalen al territori que els ha vist néixer i créixer.

Aquest cas el representa el Quartet Teixidor, que de retruc homenatja Josep Teixidor i Barceló (1752-1811), nat a Seròs i un compositor pràcticament desconegut que cal reivindicar. Fa uns dies, el quartet va posar fil a l’agulla a Les set últimes paraules de Crist a la creu, unes meditacions –en el seu cas, en la versió per a corda– que la confraria de la Santa Cova de Cadis va encomanar a finals del XVIII a un home que despuntava a Europa, un tal Joseph Haydn, que assoliria alguns dels cims de la música de tots els temps.

Haydn, fins i tot quan glossa un tema tan seriós, resulta afable, aparentment lleuger, quasi entremaliat, i la fondària la va assolint a còpia de tornades misterioses i unes sonates que culminen amb un terratrèmol, com el va titular, que en efecte et retrotreu, o t’impulsa, cap al desballestament de l’ànima davant les tenebres de l’apocalipsi, la desemparança de l’ésser davant la immensitat esclafadora dels elements. Haydn, igual que Mozart, va ser molt popular a la seva època, si és que gosem usar aquest qualificatiu fora de context històric, i potser ho va ser per aquesta descripció que acabo de fer, algú que sap obrir un vano de sensibilitats que pot assaciar la set dels seus contemporanis i sublimar-la per sobre del seu propi temps.

Com Mozart. Per no parlar de l’alegria –alegria, sí!– que fins i tot en els racons més penombrosos batega, a punt de saltar-te al coll.

Conquerir aquest equilibri, aquest convenciment, aquesta ductilitat, només és a l’abast d’uns pocs, que a sobre saben tenir audiència. Després, amb els segles, popularitat i qualitat aniran allunyant-se.

Però no Haydn. Haydn no.