La calor de Lleida

A

rriba, com t’arriba una onada d’ombra, l’estiu. Arriba, com una llum llança en l’ull, la calor. Una calor ràtzia, intolerant, despòtica, d’aquelles que t’escupen i que només van ser concebudes per habitar-les i prou, de les que aixequen una casa rodejant-te i són el maó i la hipoteca i l’horitzó i tot.

Per què la calor a Lleida remet a la calor de la infància? Suposo que, responent al meu propi clam, en la superfície és que es manifesta la més profunda profunditat. La calor que tens dibuixada en les parets de les teves cavernes, dins la balma gruixuda que has esdevingut, sura, supura, s’hemofilia, en la teva pell d’avui, superfície exacta del que eres. La pell s’obstina a serigrafiar els solcs que va deixant la pell de tu, l’íntim passat estirant-se cap al teu futur, i en les seves cicatrius, varius, porus, durícies, clotets i venes, reconeixeràs l’individu que va viure a mercè del vent, del temps, i així fins al final.

En la calor d’avui, concreta, inexpressiva, s’expressa doncs aquell nen de la Lleida dels setanta, quan les tardes les construïes a cegues sobre el quitrà d’un pati de col·legi episcopal i tant hi feia la calor, les hores, l’aigua que no tenies, fins que de tant jugar a futbol queies exhaust, i arribaves a casa i et bevies tres litres d’aigua en un minut, i et tiraves al sofà esbalaït de peregrinar des de la set desèrtica de la terra erma, de carrers de pols sense sortida, de genolls pelats i balcons empersianats, fins a la sobrehidratació, marejat, perdut, vora el petit ventilador, nàufrag en una illa sense ningú. Fins que una veu familiar et censurava les hores de xafogor i els teus esforços pujant cap a la vida encetada, l’excés d’aigua, la mandra que a penes bategava sobre els coixins.

No sé, mare, jo no volia.. I avui arriba, com una ombra onada, la calor d’avui, freda, intacta, la mateixa de sempre, sucant-te la pell igual que un xocolate que se’t regalima i a poc a poc, entre massatges de xafogor, va solidificant-se. Emmotllant una pell nova, una nova geografia dels records.

Potser sí, potser el clima de la canalla, la Lleida infant, escriu a ferro ardent les lletres del teu nom, el que no has triat i en les quals habitaràs sempre, com una llar. I tornaràs a casa, exhaust, avui sí dins d’un aire condicionat. I mentre et recuperes podràs dir en veu alta, a un silenci que no respon, no sé, mare, jo no volia.