Els morts de Lleida

El meu avi, a l’estiu, feia la migdiada en algun nínxol buit mentre construïa el cementiri de Lleida. Era paleta. I bomber. Sortia a apagar focs i a ajudar gent en un tràngol per amor a l’art, perquè li donava la gana. De tot això fa un segle i a ningú d’avui li interessa, esclar. Però a mi sí.

Naturalment, la mort va tirar de tòpic i aviat va endur-se’l cap a no se sap on, en la seva despòtica raó, quan tenia poc més de cinquanta anys. Càncer d’estómac. I ja està. Sempre se’n van els millors, etcètera.

El càncer va apareixent en escena al llarg de la vida, i en el final de la pròpia, i es va emportant tots aquells que estimes, perquè sí, perquè és així, i aleshores sura, s’engrandeix, salta, escanya i posa punts finals. I punt.

El padrí ja no va poder ajudar ningú més, ni construir cementiris perquè la gent pogués descansar en pau en un món foll. I ell mateix va ocupar l’últim llit que havia constituït amb les seves mans. Ja era mort quan jo vaig néixer, però tant és. La seva cara de bondat en una fotografia esgrogueïda parla, tènue, des del passat ignot, com si el record fos un picot insistint contra una làpida.

Era l’únic de la família a qui li agradava llegir, ves per on, i potser en la tinta d’aquest riu antic va embrutar-se la meva sang. Avui, el vell cementiri de Lleida cau a trossos. S’esmicola vora el simple toc del vent. I han d’enderrocar-lo, que és la forma més antiga que tenen les hores noves de fer-se un lloc, escombrant i reflorint del no-res, igual que el càncer. La memòria, en mans del temps i la memòria, es doblega talment una flor aguaitant la seva pròpia arrel.

Suposo que tot això ve a tomb en la fluència de l’estiu, que és el temps en què els morts pugen i es reïfiquen. Deixeu-vos de nadals i dates assenyalades, aniversaris o –a l’antiga– sants. De veres que els morts retornen a l’estiu, que és el temps efectiu de la infància, quan el dia s’eixampla fins a una flexibilitat més íntima impossible i dins la gola del sol només hi veu la cabalosa rauxa de la teva fantasia.

Així venen els teus morts, sí, se’t planten allà a la vora, indefallents, a la intempèrie, i el seu sol absent t’estén al damunt una mena d’ombra, una mena de llum, que se t’enganxa en la pell com una suor espessa. Perquè de tot, sempre, fa cent anys.