Messi se'n va

Messi se’n va. Escric aquestes paraules i no m’hi reconec. El dol.

Han estat tres lustres de transformació col·lectiva, d’esperances sadollades, de plaer descomunal. Quinze anys llargs de joia. I de fe, de tenir fe que les coses poden fer-se i fer-se bé, que un sentit de l’ordre i l’aventura, de passió i seny, a la manera que volia Byron quan vivia i escrivia, era possible.No només possible, sinó factible, fefaent. Ho vèiem cada vegada que Messi jugava, sempre, sense abaixar el llistó, fins i tot en els moments més abruptes, aquells en què, com sovint a la vida, veus les orelles a l’abisme, que et fita. Messi ha estat, per al barcelonisme, com la destral en el gel que va cercar Kafka al llarg del seu atribolat viure: una daga en un cor negre que el va fer renéixer de les seves pròpies ombres per causar que una part immensa del país, i de fora del país, somrigués, gaudís, es posés dreta. Potser era una anàfora exacta del que vivia aquest país, precisament. Amb respecte i humilitat, però amb la màxima ambició per vèncer. Així ho deia ell mateix entre llàgrimes diumenge, en el seu tristíssim comiat. Els qui hem viscut amb el Barça mig segle, des que tenim ús de raó davant la tele o al camp patint i veient-nos derrotats, sentint-nos uns eterns perdedors, aquest petit home va transformar-nos no tan sols amb una idea, com Cruyff, sinó també amb una idea que persevera i triomfa. Una sensació nova, que creixia i es consolidava mentre semblava en paral·lel créixer amb Catalunya. Potser per això alguns forans amb les perennes ínfules imperialistes, ultradretanes, han posat tota la fusta a la foguera inquisidora perquè Messi hagi de marxar. Com ja hem viscut tants cops en el passat. La diferència era l’expectativa, la creença. Pensàvem alguns que en efecte havíem canviat i que els ganivets, aquí, ja no els toleraríem. Però sí. La revelació que ens havia inspirat Messi, des de l’elegància i des de la contundència, no ha estat rebel·lió, ans claudicament. Quina penosa i darrera metàfora del destí d’una gent, d’aquesta meva pobra, trista, covarda i dissortada pàtria.

Gràcies, Messi. No es pot oblidar qui només et regala, qualssevol quines siguin les circumstàncies, bellesa, alegria i esperança.