Màrius Torres

Ahir, trenta d’agost, va fer 111 anys que va néixer Màrius Torres. Ell va ser també tres voltes rebel: poeta, malalt i de Lleida. Són tres atzars que conjuminats en principi només poden abocar-te a un destí malaurat. Però Màrius Torres va saber trobar les vies de sobreposar-se a la tristesa dels designis que li va tocar viure i des del principi va fer-se partidari, devot, de la felicitat. En un món com el d’avui, tan donat al postureig vacu, a la quincalleria sentimental, a la rebequeria pueril, un home que a través del temps ho va perdre tot i tanmateix feia d’aquest temps seu un cant a la meravella de viure, és un home lliure, fora del temps, que ve a consolar-nos, literalment, quan els seus poemes, les seves cartes, el seu exemple, ens parlen encara. Si t’atures un instant a pensar-ho, impressiona: va ser capaç d’erigir-se sobre les seves pròpies fragilitats en pocs anys, set, mentre va ser al sanatori de Puigdolena, quan la tuberculosi el va convertir en un “metge que fa versos”. També va traduir i es va enamorar de Mercè Figueras, la seva Mahalta. I va morir als 32 anys. Un dia en la seva dissortada vida va ser més ple que molts dels dies de les vides de multitud d’ases que poblen el planeta un segle després. Dignitat, per exemple, és una de les lliçons que va deixar-nos aquest poeta nascut a Lleida i que, per les circumstàncies de sempre i més enllà d’algunes versions musicades cèlebres, no ha trobat el lloc que per dret propi li pertoca en el cànon de la literatura catalana. Rosselló-Pòrcel va tenir Salvador Espriu. Torres, Joan Sales, un altre injustament bandejat de les altes jerarquies literàries. La correspondència entre tots dos, i la Incerta glòria del segon, per exemple, descansen sobre un dels altars de la nostra malparada llengua del XX. De vegades, els camins de la immortalitat són estranys, intricats, malgrat que cada lector, cada generació, pot rebentar a plaer els apriorismes..

Màrius Torres deia que era “aquesta cosa absurda: un poeta líric”. I la complicitat que en mi desperta, doncs, no pot ser més fonda, per aquell que ha escrit alguns dels mots més memorables en el meu idioma a pesar de ser absurd el que hem fet, el que fem, el que farem. No, no és absurd. Ni secret, ni llunyà. La seva poderosa alegria, el seu talent, al cap de cent anys s’arramben i consolen, acoloren, perenne plenitud contra la mort.