Exilis

A les portes d’un nou curs polític, d’una pansida Diada, i a les portes de la gargamellejada taula “bilateral” entre governs estatal i català a Barcelona, el procés segueix deixant pel camí cadàvers, Cids Campeadors i gurus ja no ideològics, que estaria bé de tant en tant, sinó ètics, que ja no està tan bé a aquestes altures de la vida.

La independència de Catalunya, com que es tracta d’una qüestió, al capdavall, de blanc o negre, de si la vols o no, de si estàs a favor d’una consulta o no, col·loca en molt mal lloc aquells que defensen l’equidistància, o sigui el pusil·lànime seguidisme que més avantatjós et resulti, o que directament enganyen, prevariquen, menystenen i manipulen en pro de la seva pròpia causa política.

Els darrers casos més flagrants han surat de nou des de la suposada esquerra. Salvador Illa assegura que no hi haurà referèndum ni el 2030 ni el 2040 ni mai. Qui és ell per dir, ni tan sols concebre, aquesta màxima, que si ens hi fixem l’únic que fa és escapçar un dret inalienable que ens hem atorgat com a societat? Qui és? Ningú. Per la banda, s’incorpora la màxima autoritat de la capital de Catalunya i qualifica el referèndum de “tonteria”.

Per metonímia, podríem dir que aquells que el defensem som “tontos”, no com ella, esclar, que en poc temps ha degradat la seva ciutat fins a uns extrems inconcebibles i que sembla, ateses les seves erràtiques declaracions, aplicar justament els principis que no té. Així ens va.

El millor del procés avui, a banda de la memòria que molts tenim gravada a foc dels fets dels darrers anys, gent que no ha mogut ni un centímetre la seva creença i la seva fe, és els editorials de Vicent Partal i la dignitat, pètria, del president Puigdemont, amb qui podem discrepar en decisions passades però que manté ferma una posició, i una esperança, molt i molt difícils de sostenir amb la conjuntura actual i des de l’exili. El pitjor seria la taula que tristament esmentava al principi, un foc d’encenalls que recorda anacròniques ja negociacions per esgarrapar escorrialles. Mai hauríem esperat que la mateixa ERC s’hagués convergentitzat tant. Ah, el poder. Fins i tot el president espanyol ho va recordant, en insults explícits i diversos, de tant en tant als mitjans. No tenen vergonya, ni aquells que ens han dut a aquest atzucac sense fi. Ja ho veieu. Són temps d’exilis exteriors. I interiors.