Diada

Fa ara deu anys, vaig viure uns mesos a Glasgow. Assistia, dia rere dia, astorat, al procés escocès, en el qual la possible independència es veia com un simple tràmit administratiu. Els pro secessió a penes arribaven al 35% en intenció de vot, malgrat comptar amb una àmplia majoria al Parlament amb l’SNP, que va portar a terme les promeses electorals, això és, una consulta en la seva segona legislatura. Ho va aprovar Edimburg, ho va aprovar Londres i el premier va anar a la capital d’Escòcia a signar la convocatòria del referèndum. Tot amb passos lents i conseqüents, efectius. Administratius, com deia abans. Fins i tot la reina va declarar que estaria encantada de regnar una Escòcia independent (recordem que la majoria de l’independentisme escocès és monàrquic, o més que monàrquic, devot d’Elisabet II). I ara van camí d’una segona consulta, com si res.

L’actitud quasi burocràtica dels anglesos en assumptes tan escabrosos com aquest, o com va succeir amb el Brexit, la lliçó magistral de democràcia pura i dura, xoca frontalment amb les exaltacions que provoca el procés català en els que volen aturar-lo. Com si tingués aturador. Abans, durant i després de la Diada hem hagut d’escoltar les barbaritats de torn, potser per apaivagar un nou èxit de convocatòria, que ha superat amb escreix tota expectativa entre un poble cansat de la classe política que el representa. Heus ací Illa, de nou, recordant-nos que un (atenció) referèndum “divisiu” no és possible. Fa feredat pensar que aquest senyor va tenir a les mans la salut de milions de persones durant la pandèmia. Quina poca fe en la democràcia que proclames defensar i que t’ha alimentat trenta anys. Potser aquí rau el problema. Des dels ministeris espanyols també se’ns bombardeja a propòsit de la taula de diàleg, el foc d’encenalls de torn al qual ni el president Sánchez assistirà. No deuen parar de riure, allà a Madrid, amb l’estratègia d’ERC, de Junqueras, de Rufián, de Tardà, que titlla, dos dies després de la Diada Nacional, Elisenda Paluzie d’estúpida i populista. I Sergi Sol etziba que el cap real de l’oposició a Aragonès és... Laura Borràs! Mals temps per a la dignitat..

Però la gent allà estava, als carrers, una altra vegada, a pesar de la buidor i el desencís. I aquesta voluntat latent, tard o d’hora, arrasarà.