Camus, Mario

Ha mort Mario Camus. Jo diria que, amb el primer Julio Medem i Víctor Erice, ens trobem davant d’un dels grans prodigis en la direcció del cinema espanyol. Als anys vuitanta, semblava tocat pels déus: Los santos inocentes, La colmena, La casa de Bernarda Alba. Inserir alta literatura en una pel·lícula és una tasca que al llarg del temps s’ha revelat gairebé impossible. Pocs són els escollits i molts els fracassats. De vegades, semblen dos mons tan arrelats als antípodes que resulta un esforç tan titànic com inútil reunir-los amb una mínim de decència, amb un mínim de bellesa. I aquest orfebre de l’espai, d’esprémer els màxims dels seus actors, sens dubte va aconseguir-ho. I tres vegades.

Sobretot amb l’obra, excelsa, de Miguel Delibes. La primera vegada que la vaig veure vaig quedar fos, bocabadat, i crec que no em recuperaré mai: els crits eixordadors de la Niña Chica als braços de Terele Pávez, de fons, esqueixant les parets de la cabana i el cel, no s’obliden més, t’acompanyen, perquè són també arrels del teu passat que et fixen i de les quals mai et desempallegues. No ho vols, tampoc. I això amb tres monstres bussejant en les fondàries sense respiració assistida: Rabal, deliri pur de la pobresa i la noblesa; Landa, serpentejant amb el nas ran de terra com un gos, sent un gos; i Juan Diego, penjant d’una branca mentre, a l’altra banda de si, podrà escoltar l’última nota de la Milana Bonita.

Camus agafa els exteriors i, sobretot, els interiors per desfarcir-los, desproveir-los de densitat i despullar els personatges fins a una nuesa que no he vist quasi mai en el cinema. Los santos inocentes no és una obra mestra del cinema espanyol. És una obra mestra. I punt. Amb ella, més enllà de la devastació sentimental que desplega, podem relligar-nos a una memòria que s’arrossega, silent, però com un silenci que ressona al lluny, com en un eco, des de molt antic fins avui mateix, fins ara, aquí, enmig d’un món sense escrúpols, fet d’una moral frèvola, a mercè del vent. Mario Camus ho sabia, i sabia reflectir-ho, perquè va llegir, viure, sentir, molt, fins al darrer dels seus dies, en l’enyorança perenne de la seva dona morta. Igual com va saber emmotllar una mirada espessa, ampla i fonda, que a poc a poc, cada dia que passa, és més difícil de trobar dins del cinema. I fora.