La paraula

Stefan Zweig, en una estada de dos mesos a Suïssa, va conèixer James Joyce el 10 d’octubre del 1918. I el descriu així: “Escanyolit, petitburgès, agut, intel·ligent, però molt estrambòtic. Ha viscut catorze anys a Trieste i li encanta la ciutat perquè no li ha exigit mai pagar impostos (...) Sembla un tipus excèntric i, com tots aquests ximples egocèntrics, només es preocupa de si mateix (...) No ha anat ni una sola vegada a Fiume, a Zagreb o a Viena, i aquí viu també amagat a la seva cova.” Hi ha, en efecte, un abisme entre aquests dos escriptors, l’un tan arrapat a les circumstàncies del món que va acabar suïcidant-se enmig d’una societat embogida, i l’altre tan entortolligat en les fronteres del seu propi geni que va haver de bastir un engranatge moral per sobreviure, i per perviure. Un abisme en la mirada sobre el temps, i un abisme en la manera d’ésser, esclar.

Els dietaris de Zweig publicats fa poc per Quaderns Crema i traduïts per Tiana Puig i Soler són una pura meravella per entendre la naturalesa de l’art, les estelles que van deixant els anys i les guerres en una època tan irada, tan feréstega, i la delicadesa amb què l’autor ho tracta tot (excepte a Joyce), el seu camí devers una amplitud insubornable, cap a la importància vital de cada petita cosa. Algú que va creure en l’existència i que, al capdavall, es va sentir traït per ella.

Els casos d’aquests dos monstres de la literatura em resulten paradigmàtics. Montaigne va alçar-se sobre el seu segle tancat en una torre d’ivori; Byron també, però devorant la gent i les circumstàncies que l’envoltaven. Un jove poeta català deia en una entrevista que ara la paraula ha retornat als carrers, a les places, als bars, a diferència de generacions anteriors, quan un es quedava a casa escrivint. La ignorància pot disculpar-se, però quan es barreja amb la pedanteria no. Què li dirien Vinyoli, Ferrater o Estellés, si encara campessin.

Sigui com fos, al cap del carrer qui crea sap que tan sols li queda la pròpia intimitat i el paper, la pantalla, el plec transparent de la ment. I quan la veu s’apaga, només el que haurà escrit. La paraula és com déu, pertot s’amaga, i no vol conquistar res ni amagar res, solament ser, sobre el blanc. I fins a aquesta veritat s’arriba des de molts camins, sempre inversemblants i inesperats, enmig de la multitud o enmig de la teva soledat intransferible.