El buit

Totes les coses, al final, amb el temps es normalitzen. Es perpetuen. Quotidianes, sembla que hagin format part del nostre paisatge des del principi. La memòria humana és un magma flamejant, frèvol igual que un tendal al vent. Avui llegim i veiem les xifres dels morts de Covid de la jornada com qui va al supermercat. Unes desenes, unes centenes, uns milers menys, inserits en la massa informe del silenci, tan ampla com l’amplada que assoleix el cervell atuït per sobreviure dia a dia. Sembla que, en l’exercici del cinisme col·lectiu, hàgim superat la pandèmia, quan la pandèmia s’ha arrecerat en el si més profund de la nostra intimitat i ha tirat arrels, esquerda el terra que trepitgem, s’envola igual que una perdiu acorralada, i s’ha inoculat en la ment de tots, per no marxar, allà instal·lada com si hagués conquerit el sofà del menjador d’una casa. Mireu-la. Allà està. Mirant-nos.

Segueix matant a tort i a dret, sobretot els més febles, emmalaltint-los, parapetats en un racó sota una manta, tremolant de febre, buscant en l’aire l’aire que sembla faltar-los, esperant que l’horror, la por, s’esvaneixin. I ja no s’esvaniran més, no.

Semblava, en la voràgine de les hores, que el virus havia remès. Però era un conte que les fades conten. I aleshores apareix, quan menys t’ho esperes, i salta, s’arrapa a aquells que més t’estimes i els aniquila, sense pietat, i la seva mort inesperada deixa un buit infarcible, i més perquè la perplexitat que oblida enrere no pot explicar-se, pura semàntica impossible, i aleshores es trasllada a la teva pròpia, a la manera de veure i sentir el món d’aquells que sobreviuen, per sempre subordinats a una retòrica obtusa i hieràtica.

No sabem, perquè mai sabem res, fins a quin punt el temor haurà clivellat el món que coneixíem. Els vells, sempre temorosos de la mort, igual que els joves però amb raó, busquen amb una dignitat indòmita el sender que tot ho esquivi, dignes d’una mort digna. I la seva perseverança, la seva forma elegant de racionar el queviure, són una lliçó inèdita que la resta hem d’aprendre a aprendre.

La malaltia, la mort, la soledat, la por. La incertesa en el tall de les busques del rellotge. Aquestes són les paraules del present, callades, silenciades. Diguem-les, doncs, un instant, aquí, perquè serveixin per no oblidar ningú en el seu dolor. I que el dolor vingui, es quedi i ens acompanyi.