Els moribunds

Quan jo vaig néixer, el meu avi feia molt de temps que havia mort. Era paleta i bomber. Voluntari, cosa que diu molt d’una persona. Ja n’he escrit aquí alguna vegada. Molts dels totxos que mantenen el silenci dels morts, la seva xerrameca interminable que tot i que ho vulguem no podem sentir, però intuïm, els va col·locar ell, amb les seves mans fetes de terra. Quan jo era molt petit, va morir l’altre avi. Ferroviari. Maquinista, per ser exactes. La imatge imaginària que en tinc és amb la cara negra, després de tant de palejar, i el blanc dels ulls més blanc que el blanc dels seus pulmons de fum.

La imatge precisa, jo a la seva falda mentre, rere unes ulleres rodones que avui duria un intel·lectual que vol semblar-ho, em somriu.La meva primera mort va ser la de la padrina. Ella va criar-me, quasi literalment, i em perseguia per la casa perquè em mengés les coses horribles que cuinava. Durant molts anys, vam dormir a la mateixa habitació i cada nit em deia bona nit fill meu, i s’adormia.

Quan va caure de la cadira i al cap de quinze dies es va morir, vaig començar a entendre que mai no entens res. Me’n vaig, padrina. Bon viatge. Això va ser l’últim que va dir-me. Bon viatge. I no va tornar.Després es va morir la meva àvia, la mare del meu pare. Tenia 106 anys. Era, en aquell moment, la persona més vella de Catalunya. Quan era petit i tenia por de la foscor, m’abraçava i em deia como yo te quiero nadie va a quererte en este mundo.

No crec que una manta així pugui fabricar-se. Només en la ment d’ella, en els seus braços remenuts, des dels ulls de tres segles. Un any més tard, va morir mon germà. 54 anys. Càncer, esclar, habitual. El cop de quan es mor algú que no toca és definitiu.

Una destral clavada en un tronc si la teva ànima és un tronc, un arbre dels peus al cap, per dins. Sents la fiblada del metall tremolant sempre, constantment, com una flama freda sobre l’aigua. I no marxa mai.I després va morir la mare. Mor qui et va donar la vida. Així de comprensible és aquesta vida atorgada. Una infància que retorna cada dia, fins que et moris tu.Són els moribunds, els meus, perquè amb mi agonitzen encara. Col·loques, sobre el seu patiment darrer, sobre la seva cara postrema, la cara dels dies blaus, i en surt una expressió rara, que em parla silent, movent els llavis, i em mira. Moribunds, es moren, morim junts, i no pots. No pots.