Xavi amb Byron

Ahir el Barça va rebre Xavi, en el retorn del fill pròdig, en una presentació que tenia poc d’estil català. O sigui, va ser ostentosa, més lligada al sentit de l’espectacle que de la sobrietat, sobre la gespa mateix de l’estadi i amb tot una gernació fent onejar banderetes amb els colors del club i del país. I en això consisteix també el que representa aquest exjugador, una rara combinació de desplegaments de tota mena, de filigranes, amb una imatge d’enteresa indestructible i segura, fructífera, i de convicció.

Potser per això el president Laporta és qui és també, i sap gestionar el pes de la publicitat, com ja va demostrar en campanya quan va desplegar la pancarta gegant a Madrid. Ara haurà de demostrar-ho, aquests anys a venir, amb resultats específics perquè si no, en l’esport, en el qual tot són símbols carregats de sentiments, les males conjuntures t’escombren del mapa de la història. Com en política, vaja.

Xavi combina, i en català, cosa que fa goig, conceptes com excel·lència i ordre, entesos com a base per treballar el talent, que aleshores pot desfermar-se. Per crear, has de tenir els fonaments, l’ofici, molt arrelat en tu, i la raó t’aportarà l’equilibri per a la teva pròpia llibertat, per a l’aventura. I allà tindràs l’excel·lència que busques.

Byron deia, i practicava, el mateix: va viure com un boig però va escriure alguns dels millors poemes que mai s’hagin escrit. I per alliberar-se així cal saber agafar bé la ploma i no moure’t del teu horitzó, la pàgina. És en aquest punt intermedi tan inhòspit on brolla la bellesa, la magnitud transcendent de totes les coses.

Per als romàntics, la veritat.Xavi, el millor jugador espanyol de la història, obre l’esperança per a un club la darrera trajectòria del qual sembla anar de la mà del país que representa, una Catalunya que els últims anys ha anat aombrant-se al ritme d’humiliacions, males gestions i desànim col·lectiu. La, diguem-ne, xuleria del futbol en què creu, a partir de la joventut, el talent, el treball i la possessió (tenir la pilota, tenir, és tenir-ho tot i poder decidir), la manera en què gestiona la modèstia amb la immodèstia, l’ambició absoluta i la perseverança a creure en uns valors a pesar dels embats, són esquemes mentals que tota societat que vulgui aixecar-se necessita. I alegria, esclar.

Per això Xavi era, i és avui, imprescindible.