Ball de màscares

Hem assistit aquests darrers dies a la presentació d’un nou partit. O d’un partit vell que mira de refundar-se, com ara està tan de moda. O un minipartit escindit d’un altre que sembla que va de capa caiguda, fenomen habitual avui. És el que té, suposo, la liquidesa d’uns principis líquids en un món líquid. Res com la buidor per anar-la farcint de les cantarelles útils que puguin captivar insensats. Com que aquesta escenificació, digna de la millor de les propagandes clàssiques, es feia a València, les dones comunaires que la protagonitzaven van encapçalar el nou moviment, fill de la modernor del segle XXI, amb un lema en tres idiomes: “Otras políticas, Otras políticas, Otras políticas.” En tres colors diferents, perquè quedés clar.

I en un teatre, també perquè quedés clar. A banda de les aspiracions intrínseques de maquillar una marca naufragada, la de Podemos, unides, units, o no, exposada als embats de governar, sota els quals sempre quedes amb el cul a l’aire, com passa amb les designacions a nas tapat , topem amb l’enèsima reinvenció de l’alcaldessa de Barcelona. Ara vol ser ministra d’Espanya.

Bé, ella voldria ser primera ministra, però sap que com a catalana la cosa va molt magra. Ministra, doncs. Si repasses l’hemeroteca, de seguida veus la seva trajectòria, i l’oratòria de què estan esculpits els seus somnis.

Rere les llàgrimes constants, rere la seva pàtina de persona, dona, vull dir dona, sensible i responsable, garant de la progressia i de les persones necessitades, ha forjat un patrimoni personal inversament proporcional al seu patrimoni polític. Cal tenir un doctorat, fictici, esclar, en cinisme per afirmar tot el que Ada Colau ha anat afirmant al llarg de la seva vida per després desmentir-ho fil per randa a cada pas que executa. Una vegada incendiat l’horitzó de Barcelona, toca albirar més enllà. I tot presentat i embolicat en un llaç vacu, mesclant atacs com qui bat un ou, vilipendis de Vox, independentistes i Twitter. És una dona que ho ha passat molt malament. Pregunteu a barcelonines, barcelonins i barceloninis què en pensen, de la seva batllessa. Una ciutat devastada per la incompetència n’és justa metàfora. Potser tota aquesta pantomima, aquesta equidistància demagoga entre el no-res i el no-res, és, i serà, el que una societat com la nostra es mereix. Foc d’encenalls, màscares i incultura.