El tango d'Almudena

Mientras, vamos a desayunar. ¿Qué te preparo? Allà estava jo, en la meva tendra joventut, assegut al mig de la cuina d’una casa de Granada, esperant que el Luis García Montero acabés de fer no sé què, mentre l’Almudena Grandes em preparava l’esmorzar. La generositat d’aquelles dues persones, la paciència i l’elegància, semblaven infinites.

Ella era, en aquell moment, una de les escriptores més llegides d’Europa, gràcies a un supervendes titulat Las edades de Lulú, i estava a punt de treure la seva tercera novel·la, un dels llibres més poderosos escrits mai a Espanya, Malena es un nombre de tango. El seu talent innat per a la prosa no va fer sinó créixer i créixer amb els anys, a cada nou novel·lot que treia, fins a acabar aquests darrers anys amb la sèrie sobre la guerra civil espanyola i les seves conseqüències, un tema tractat maldestrament per tanta gent i tan acurat, i significatiu, en ella, que el sabia portar com ningú al terreny de la intimitat i, així, de la versemblança i la vida incisiva de les paraules. Justament com ella mateixa, una dona poderosa en tots els sentits, posseïdora d’una personalitat que es manifestava en la grandesa, com si seguís el dictat del seu propi cognom, i que alhora podia capbussar-se en la tendresa extrema, en l’empatia vertadera, fos qui fos l’altre, vingués d’on vingués, sempre que no vingués de molt a la dreta.

Potser per aquest caràcter polièdric va arribar a escriure com escrivia, va arribar a pensar i a manifestar-se, en la seva característica veu rogallosa, com només Almudena Grandes podia fer-ho. I va commoure, amb les lletres, amb els llibres, fidel a una sola editorial, milions de persones. Amb els anys, aquest respecte per als qui feia seus, i ajudava sense defallir, es va anar subratllant i refermant en trobades arreu, a Madrid, a Barcelona, i a la Seu d’Urgell i a Lleida, on venia sovint per la seva íntima amistat amb Pere Rovira i Celina Alegre i en festivals i xerrades i dinars i sopars de sobretaula memorable.

La seva profunda curiositat seguia intacta; la seva energia, filla de no se sap quina naturalesa, multiplicada. Fins que ara una fastigosa malaltia se l’ha endut i no podrem tornar a sentir la seva encomanadissa riallada. Seguirem llegint-la i estimant-la, sempre. Gracias, Almudena.