Agonia

Al Nadal de la primera infància, recordo la meva germana pujada a una cadira cantant com els àngels alguna nadala tradicional catalana. La mare la seguia amb un llibre de principis del XX que era del seu pare, on es recollien aquestes cançons de tota la vida a les llars de Catalunya que es cantaven per festes en família. En un català prefabrià, esclar.

La meva àvia materna a penes entenia el castellà. Va haver d’aprendre’l a marxes forçades quan va sortir d’Artesa de Lleida a la capital a aixecar una família amb quatre rals i un tros de terra. Tot el contrari que la branca paterna, aragonesos que es parlaven entre ells i als seus fills en espanyol. Però la tercera generació, o sigui jo, ja va créixer pensant en català. A l’escola seria una altra cosa: hauria d’esperar fins a l’adolescència per començar a estudiar gramàtica i literatura catalanes. Quina tristor.

A pesar de les descomunals dificultats històriques d’una llengua perseguida, aquí estem, com si comencéssim de bell nou. Si els ancestres catalans ens veiessin, potser sentirien vergonya aliena dels nostres comportaments, especialment de les institucions. Feia lustres que no veia una Generalitat tan prostrada a les voluntats de les Castelles. Un dia rere l’altre la llengua catalana, la que cantava la meva padrina pandereta en mà, si podia ser amb una copeta de cava fins dalt de tot, la que cantava ma germana, va deixant de cantar-se, de sentir-se, d’entendre’s, de parlar-se. I tot davant de la passivitat, la negligència, doncs, d’unes autoritats que en temes lingüístics han dimitit i han deixat el país al caire de l’abisme. Hi arribem, a poc a poc, i semblem la granota bullint i bullint fins que és morta sense adonar-se’n.

Per als qui s’arroguen el dret de la revenja, és fonamental, com sempre, la batalla de l’idioma, perquè té a veure amb la identitat. Sense el català, Catalunya desapareix, que és del que es tracta. I per això, davant de la guerra que mai no acaba, és imprescindible que les lleis catalanes blindin, a tota costa, la nostra llengua, enfront de qualsevol ingerència, a l’escola, als bars i restaurants, a les institucions públiques i privades, a la sanitat, a la judicatura, a les xarxes, als mitjans. A còpia de diners, vull dir. Molts. Tants com calgui. La resta no val per a res. Tan sols per a alguna foto bonica i per a algun efímer postureig, mentre el català agonitza.