Les presències

A l’hora de parar taula, en som cinc:/ el meu pare, ma mare, els germans/ i jo. Després el meu germà més gran/ es va casar. Després marxà la Rosa/ a treballar fora. Morí mon pare/ després. I avui, a l’hora de parar taula/ en som cinc, tret del meu germà més gran/ que és a sa casa, tret de la germana/ que és a sa casa, tret també de mon pare,/ tret de ma mare viuda. Cadascun/ d’ells és un lloc buit en aquesta taula/ on menge sol. Mes seran ací sempre./ A l’hora de parar taula, en serem cinc./ En serem sempre cinc,/ mentre un de nosaltres reste viu.”

Presències és un gran poema del valencià Vicent Berenguer. I ja sabem que una paraula com aquesta, com la que titula el poema i com la que he gosat titular aquest paper, té un doblec, exhibeix un girar que és com el d’una cantonada que es tomba i que et deixa al mateix carrer, de bell nou, fins que vas fins al final i tornes a començar. Suposo que les cases, la llar, deuen ser més o menys així, un lloc que mentre l’abandones hi retornes, sens fi, i quan t’hi quedes te’n vas i l’enyores. Vull dir, esclar, la llar que dus endins, com la del poema, en la qual els morts no han marxat i els vius que ho han fet també han marxat, però tots hi són i tenen un plat a taula. Parar taula. No se m’acut un concepte més nadalenc, una idea més exacta del foc del Nadal, que sempre correspon al d’una infància, la teva, la dels fills, la dels nets, la de la mort que s’insereix naturalment en la vida, igual que un rastre de vi en les tovalles que no pot rentar-se del tot.

A taula, cada vegada som menys, i malgrat tot sempre perds en el joc de les cadires, en quedes fora com si et fos atorgat contemplar aquells que hi romanen, allà posats, estranys de poder menjar i beure i riure al so de les comparses invisibles, de les nadales oblidades en una llengua ignota. Són, et diuen, els teus, i venen a reclamar les seves preponderàncies. Cada vegada som menys i, mentrestant, les multituds s’amunteguen a taula, arrapats a una vareta de kebab de solitud que gira eterna fins que algú el devori del tot, mentre el temps i les paraules callades la laminen. Les menges comencen a quedar en les carmanyoles. Els licors s’agregen. Per això el Nadal serà sempre una infància, després una infància arrabassada i al final una infància recuperada que reverbera de lluny, enmig del buit. Absències.