Símbol Poitier

De petits, al col·legi Episcopal, el nostre professor d’Història també ho era d’una flamant assignatura nova, Cinema. En Joaquim Bernat va passar-se mesos posant-nos, una vegada rere l’altra, Endevina qui ve a sopar. O Adivina quién viene esta noche, en una d’aquelles traduccions estranyes que mai acabarem d’entendre. La cinta tenia xixa, perquè a banda de ser un film notable fixava sobre la taula el racisme, tema tabú sempre però més en aquella Espanya casposa de principis dels vuitanta que maldava per una modernitat aquí no conquistada. Hi ha democràcies que no n’aprenen. És impossible. Va ser, també, l’última aparició en pantalla de l’enorme Spencer Tracy, que moriria poc després, una història que Katharine Hepburn no va poder revisionar, s’hi negava, impedida com estava per la marea d’emocions que li pertorbaven contemplar en els seus darrers dies l’amor de la seva vida. Era l’any 67 i en aquella època als Estats Units calien guions com aquell. Encara avui dia en calen, pel que veiem, allà i arreu. Perquè per desgràcia la misèria social insisteix a perpetuar-se, a recer dels mateixos heretats interessos de classe. Hi apareixia Sidney Poitier, elegant, bell, intel·ligent, amb una manera d’aproximar-se al personatge que feia surar la intuïció de saber-se una icona, ja. Aquell home, i ell ho entenia, havia esdevingut un símbol i en certa manera deixava que la idea fluís per consolidar-se com a transmissor d’emocions i de conceptes. Ja tenia un Oscar per Els lliris dels prats i havia excel·lit a Rebel·lió a les aules i la superba En la calor de la nit, en què Rod Steiger ens ensenyava l’ombra que recorre de cap a peus tota ànima humana. Poitier no crec que fos un actor estratosfèric, sinó més aviat un treballador del gest, un estudiós de la mirada, i sabia moure’s com pocs, la qual cosa en el cinema clàssic era clau, i avui no tan important. (De fet, avui poques coses ho són; potser l’agilitat i una cara identificable.) I també, com dèiem, va esdevenir un símbol, una estàtua necessària, per poder fer avançar la societat, que és una de les funcions oblidades de l’art: mentre ell es desenvolupa, estira l’ètica que el sosté fins a horitzons allunyats. I pel·lícules com l’Endevina, allà en aquella aula de la memòria amb el mestre Bernat, ho aconseguien, crec, per als innocents de nosaltres que componíem una generació desemparada.