LES CENDRES
Oficis perduts
Miro diumenge el partit de Rafa Nadal. Fa molts anys que el segueixo i m’és igual els principis polítics que abraça, les seves amistats reials, els seus gustos futbolístics. En realitat, m’agrada seguir-lo pel que per a mi representa. I aquest darrer Open d’Austràlia n’és un exemple perfecte. Aquest noi, que ho ha guanyat tot, surt a la pista després de mil lesions i una Covid i remunta dos sets en contra, corre durant cinc hores i mitja i derrota el número dos del món. El que em crida l’atenció en ell, des de sempre, és que no excel·leix especialment en res, en cap faceta concreta del joc. Ni servint, ni restant, ni a la xarxa, ni en el drive ni en el revés. Tot ho fa bé, però en res arriba a la perfecció d’altres rivals. Aleshores, per què guanya?
Nadal és l’essència d’una forma tradicional d’entendre la vida: ofici, sacrifici, perseverança, lentitud. Es demora a la pista, sembla que el sofriment l’enfonsi i alhora l’esperoni, sent a disgust el dolor mentre el dolor i el cansament l’arrosseguen fins més enllà del seu propi límit, ara ja de forma molt palesa, atesa l’edat i l’historial mèdic acumulat anys i panys. En certa manera, ell representa una experiència que va en contra dels pressupostos actuals, el discurs del diner fàcil, la promptitud en totes les coses, la desesperança a les primeres de canvi, el menyspreu cap als altres i, al final, cap a un mateix.
Prefereixo atansar-me a la gent que no té pressa, que concep un ofici des de l’expertesa, adquirida a còpia d’errors i més errors fins a començar a encertar-la, fins a assolir un nivell que resplendeixi. Un camí, vaja, molt llarg, en el qual mai veiem el final, perquè no en té. Avui dia el do del sacrifici, entès com una motivació cap a un nou estadi, ha mort, i per això és bo que persones com Nadal ens recordin que per ser millors hem d’arromangar-nos, d’embrutar-nos. No n’hi ha una altra. La meva àvia ho deia cada dia i, quan la veies allà asseguda, tota remenuda, preparar un sol dinar per a trenta persones durant dies, amb la lentitud amb què la llum entra pel balcó, s’esqueixa i a poc a poc s’estira sobre els mobles, aleshores entenies què volia dir, i com la seva pròpia història s’aixecava en silenci des del passat per arribar a aquell instant, el de les mans dures. Insistir en la parsimònia és un exercici de la sensibilitat i la intel·ligència.