Universals

Me llama Ray desde New York.” Així feia un conegut vers d’un poeta espanyol escrit no fa tants anys. Ray. New York. Esclar que a l’autor no només li falta temps per parlar-hi, copiosament, sinó que a més té a bé consignar-nos-ho en un poema. De seguida ens preguntem, els pacients lectors, si podem intercanviar nom i topònim. Què succeiria si, en lloc de Ray, el que truca es diu, posem per cas, Agapito? I si l’indret s’anomena Chinchilla del Monte? “Me llama Agapito desde Chinchilla del Monte.” Podria considerar-se una entrada còmica, mentre que la primera sembla que estigui a punt d’obsequiar-nos amb una atractiva informació, probablement de caire cultural. De caire universal. No hi ha res més provincià, més xabacà, com deia ma mare calcant del castellà, que la universalitat. Sense gràcia ni distinció, ens recorda el diccionari per “xaró”. Recordo que era al principi una de les banderes de Ciudadanos. Ciutadans del món, de l’univers, de les galàxies.

Alcarràs, de Carla Simón, demostra que la universalitat de les coses rau, al capdavall, en l’experiència individual, en la mirada al món des del món d’un, l’íntim. En cadascun de nosaltres descansa l’univers sencer, i a la inversa, podem reprojectar-lo del mode en què triem i serem sempre exactes, fidels i per tant versemblants i poderosos. Que Machado o Lorca, per seguir la referència poètica espanyola, siguin escriptors universals ho demostra. Tot creador local ho és i no alhora, perquè per força ha hagut de néixer en alguna banda i també en algun sentit ha de reflectir-ho. Que aquesta xiqueta hagi triat els seus orígens als camps de fruita del Baix Segrià com a horitzó per als sentiments i les emocions que conformen un guió d’èxit, en realitat el que fa és bandejar tots els prejudicis i aconseguir que no importi. Tant és la llengua o el paisatge, si la teva feina és bella i vertadera. Han hagut de venir els berlinesos a recordar-ho. Perquè la complicitat amb l’espectador, amb el lector, amb el voyeur que busca un mirall on reconèixer-se entre gestos aliens, es fonamenta en aquesta sinceritat, que rarament pot impostar-se. Simón ho fa amb Alcarràs com va fer-ho amb Estiu 1993, seguint el consell dels clàssics: parla del que saps. I crea des de dins, no importa si ets a Nova York, París, Barcelona o Lleida, perquè el blanc d’abans de la creació sempre t’espera arreu. I al final només tindràs a les mans les virtuts i els defectes del teu propi talent, de la teva fe.