Ferir i ser ferit

Ha mort William Hurt als 71 anys. Una setmana abans de fer-ne 72. En el seu cas, trobo que resulta dolorós, perquè intueixo que hauria pogut encara regalar-nos grans personatges, perquè pocs com ell sabien fer honor del seu cognom. En l’infinitiu, Hurt significa ferir. En el participi, ferit. I així es movia ell per entre els personatges que amb tanta precisió interpretava. Com en tot art que vulgui excel·lir, la suor i les llàgrimes mal impostades es deixen al rebost, i per fer surar i assolir el que busques transmetre has de presentar-ho cuinat, interioritzat, de manera que allò que encarnes no dugui ja capes, sigui, de mode natural, existeixi, i així captivi aquell que l’observa i fixi cada escena en la qual participi.

Hurt ho feia gairebé sempre, fins i tot quan deixava anar la seva vis còmica, que en tenia, aplicada a papers dramàtics. En aquesta franja intensa de qualitat es movia, com si estigués al menjador de casa. S’ho tenia estudiat al detall, esclar, també aquella postura mig deixada mig fonda, sobretot en les pauses, que dominava com pocs han dominat. És a dir, conquistava els silencis, i podia desenvolupar les grandeses del seu físic, de la seva mirada. I de la seva elegància natural, a la manera dels clàssics, movent-se i parlant. 

Al lloc on va desembarcar a El petó de la dona aranya només ell sabia com havia pogut arribar-hi, al costat d’un altre malaguanyat, Raúl Juliá. És curiós que el personatge que li va donar un Oscar fos, precisament, el d’algú excessiu, perquè la mesura era un dels seus forts. A Foc en el cos i a Coses que importen també va regalar-nos moments d’aquells que configuren la memòria d’una generació, la petja que l’art deixa en un mateix si aquest un està obert a sentir.

Punt i part de tot això que William Hurt, antic estudiant de Teologia, va saber tatuar en nosaltres és el seu perfecte Paul Benjamin a Smoke (Wayne Wang i Paul Auster, 1995). Sempre ens quedarem amb ell en aquelles converses tranquil·les, íntimes, amb Harvey Keitel, mentre la vida flueix i resplendeix, des del fons d’un pou fins al cel d’una ciutat anònima, enmig del fum i de les cendres, col·legint el pes de cada ànima perduda. Ferits pel dolor, i precisament per això renovant la malparada esperança, la bellesa que s’arrupeix en els racons.