Inútil poesia

Ahir es va celebrar, com cada any, el dia mundial de la poesia. I com cada any, multitud d’actes, la majoria en forma de lectures, arreu dels Països Catalans van venir a engrossir el llistat que, ufanosa, la nostra benamada Institució de les Lletres Catalanes llueix per mostrar al món la bona musculatura de la literatura catalana, i tot a cost zero, esclar. Els poetes seguim sense cobrar les nostres lectures justament el dia en què es reconeix el nostre ofici. Els poetes, com diu Marc Granell, som uns inútils socials i, en cruel paradoxa, som imprescindibles. Es veu que la poesia encara és necessària en aquest món de crits i de proclames i de goles assedegades de mentida. La bona poesia només pot contenir la veritat.

Jornades com la d’ahir, que contenen un cert gest de patetisme, també col·laboren, a pesar de tot, a visibilitzar un gènere malparat, menystingut. La poesia no té públic, té lectors, que gota a gota van caient i fan d’aquesta lectura un art necessari al llarg del temps, malgrat que avui dia el temps es mesuri en espurnes, en foc d’encenalls, en xarxes que fagociten gairebé a l’instant el que es publica i que entafora en un magma irreconeixible tot el que tingui una mínima aparença d’assemblar-se, per exemple uns versets, línies retallades. En un gremi en el qual hem perdut, per ignorància, els referents, els mestres, és bo que almenys fem una mica de rebombori i se sentin les veus vertaderes, ni que sigui enmig de tants falsos profetes i joglarets esgargamellats i unflats per la seva pròpia veu interminable. Profetes sovint ancorats en una avantguarda que ja als anys vint del segle passat, com ens recorda Fuster, ja era un anacronisme.

Passa el mateix amb els centenaris, una excusa de les institucions per recordar-se que de tant en tant han d’invertir en una cosa abstracta i poc rendible políticament anomenada cultura. O més aviat el contrari de rendible: a sobre els intel·lectuals acostumen a no parar de tocar els collons i creen opinió crítica. I mira que es viu millor, en una societat sense palestres ni inconformistes, sense que els vots volin i la imatge del director general de torn es deteriori. O d’alguna conselleria, com ha passat amb la potineria del fantasmal any Viladot, un oblit habitual que des del centralisme seguirà succeint.

Però la poesia, com ha fet amb mi des de petit, sobreviu i dona esperança, sempre. Una llar, un idioma, una bellesa útil.