El mètode Smith

La tremenda bufetada de Will Smith a Chris Rock a la gala d’enguany dels Oscars ha suscitat una allau de controvèrsia. Fins i tot hi ha qui advoca per treure al primer l’estatueta a millor actor. O no convidar-lo mai més a cap esdeveniment que es preui. Que se’l proscrigui de la cinematografia, vaja. Immolar-lo, com a símbol. Ja sabem que la nostra despistada societat d’avui dia naufraga entre els paradigmes tradicionals i les noves sensibilitats, que sovint tenen a veure amb la legítima reivindicació de les minories i dels gèneres que han patit abusos i marginació. Però una cosa és aquesta necessària vindicació i una altra de ben diferent anar als extrems, que acostumen, com en aquest cas, a instal·lar-se en el deliri.

S’ha dit, en plena voràgine d’insensateses, que l’acció de Smith reprodueix el model de masclisme de tota la vida, aquell que es relliga d’arrel amb la violència i amb la suposada ascendència del mascle sobre la femella. La dona de l’actor és allà a la vora, devastada per una broma miserable que fa referència a la seva malaltia, que en el seu cas és molt més transcendent si pensem que viu de la seva imatge pública, i es queda paralitzada, amb cara de pomes agres, i ell salta a defensar-la. No legitimaré l’ús de la violència, esclar, però com en tot a la vida hi ha casos i casos. De vegades, per defensar-te, és necessària, cal. Per sobreviure. Per dignitat pròpia.

Per principis. Per qüestions íntimes i morals. I perquè hem de seguir vivint amb la cara alta, sempre. Un mastegot etzibat a aquell que ens menysprea –no cal assassinar-lo ni esquarterar-lo, una hòstia– no només el trobo imprescindible, sinó innegociable. I més per protegir allò que més estimes. I tota la resta se subordina tan sols a aquestes ments petites, que s’agafen als nous clixés mirant de convèncer-se, de farcir els forats, entre argumentaris de pa sucat amb oli, precuinats, de cartró pedra de tan impecables. I d’altra banda fem callar, sisplau, aquesta colleta de fotetes que s’alimenten de la misèria aliena, una vocació tan estesa arreu, des dels bars fins a la tele, des de les escoles fins als llocs de treball, i que tan sols saben arrossegar-se en les superfícies. Amb el buit, amb res de res per sota, el forat d’una ignorància conscient i deliberada. I que vagin i que es riguin de sa puta mare, no de la meva.