El nedador en el mar secret

Johnny, acabo de trencar aigües! En Laski va ascendir pel mar dels somnis, esforçant-se per surar a la superfície. El mar era obscur i se li atansaven unes criatures iridescents, una de les quals va emetre de sobte un esclat de lluminositat. En Laski es va despertar i es va incorporar al llit. La Diane tenia una mà recolzada al llum de la tauleta i mirava fixament una taca d’aigua que s’escampava pels llençols.”

Així comença El nedador en el mar secret, de William Kotzwinkle, unes ratlles que em permeto versionar al meu aire. Les dues edicions que podeu trobar d’aquest llibre són a l’editorial Navona, que recentment ha passat a les mans d’Ernest Folch, Jaume Roures i Tatxo Benet, en català traduït per Yannick Garcia i en castellà per Enrique de Hériz. La publicació original en anglès d’aquesta obra mestra va ser un llunyà any 1975 i em pregunto avui com ha estat que he viscut tota la meva vida, ara que estic a tocar dels cinquanta, sense saber que existia. Remenant Twitter, una font de faramalla immensa enmig de la qual pots garbellar informació útil, vaig topar amb aquesta recomanació i de seguida vaig sentir que aquesta seria una literatura diferent. Com pot ser que algú sàpiga escriure amb la precisió dels déus, sent original i coneixent, i aplicant, tan fondament la tradició que et precedeix? Una tradició assumida, pouada, que va estenent-se amb la naturalitat de qui l’ha transitat honestament, perquè aquesta prosa està arrelada no sabem on i flueix i flueix, com si estigués escrita a raig. El mateix autor explica que la història sorgeix d’una tragèdia personal i que la va escriure en molt poc temps, com portat per un impuls primigeni que l’expulsava cap a una platja on, al final, tan sols hi era ell, en la seva soledat intransferible. De Flaubert a Txékhov, i a Carver, i a Ford, i a Canin. Tots ells parlen des de les mateixes superfícies, des de la mateixa concreció, tan animal, però Kotzwinkle hi aporta el batec serè de la poesia. La poesia, sí. No podria usar una altra paraula per descriure-ho. Un batec que va aturant-se, fins que s’atura, i mires enrere i veus la bellesa devastadora en què t’ha embolcallat. “Va sentir la Diane a prop seu en aquell silenci estrany i fondo i, aferrades en aquella quietud, habitant-la, va veure com la vida i la mort es fonien en un mar encalmat i resplendent que no tenia fi.”