Llegir és l'hòstia

Que inoportuns, els xàfecs de dissabte passat per a les editorials petites. Els plou sobre mullat, i aquest és un nou mal símptoma de la nostra estructura literària. A les grans plataformes potser els ha esgarrapat una mica la butxaca, el temporal, però al capdavall són transatlàntics que van gairebé sols, al ritme del seu propi tempo. Però les petites no. En elles cada volum és un exercici de l’amor, de la passió, de la fe en el producte ben fet i ben triat, pensat durant mesos, o anys, abans de veure la llum. Cada tom és una joia que brillarà per sempre en una posella, i també en la ment de qui el compra. Aquesta orfebreria s’empelta en un lector atent igual que una pell i ja no l’abandona, en el sentit literal i tradicional del terme: un objecte físic que un arriba a estimar pel que és i pel que conté.

Les rucades que hem sentit a posteriori per esmenar la plana del daltabaix han estat diverses i forassenyades, un insult més cap a llibreters, editors i escriptors. El nostre Govern faria bé d’obrir una línia d’ajuts immediata per blindar el dia més important de l’any a Catalunya, la diada que la gent que hi viu més s’estima. Perquè el miracle de la rosa i el llibre no té preu i és el nostre millor estendard, com comprovo cada cop que viatjo. La resta del món, incrèdula, ens mira, i no s’ho creu, fins que venen i s’embadaleixen.

Ja sabem que els rànquings dels més venuts, ficció, no-ficció, noms que surten a les xarxes i a les teles posats a escriptors passavolants, a qui plau d’asseure’s allà a signar llibres i sentir que han descobert la filamenta de subjectes i predicats, el llarg i soporífer etcètera, no tenen res a veure amb la diada real, la dels sentiments de les persones que compren i regalen i carreregen. La idea, per cert, de les illes i superilles ja es veu que ha fracassat amb estrèpit, com calia esperar: les tradicions perfectes no poden tocar-se. Per exemple, el carrer Major a Lleida, amb la corrua de persones que també es demoren a les terrasses, vermut i llibre en mà, resulta insubstituïble. Com les Rambles a Barcelona. No li donem més tombs, ara que la pandèmia és morta. I si estimem de veritat Sant Jordi, anem a les llibreries tot l’any, o a les xarxes, i comprem llibres. I si a sobre els llegim, com a l’acudit de l’Eugenio, ja serà l’hòstia.