Eterna Lleida

Fa uns dies, Miquel Pueyo anunciava que es torna a presentar com a alcaldable per ERC a l’alcaldia de Lleida a les municipals de l’any vinent. Més enllà dels gustos partidistes, i legítims, de tothom, es tracta d’una bona notícia en si, perquè vol dir que aquí hi ha un senyor que ha entrat a la Paeria per bastir, concretar i culminar un projecte determinat, que ja sabem que no serà del grat de tots, sobretot d’aquells que cobren cada dia per fer-li trontollar la cadira. Poder i contrapoder, com ha de ser i com ha estat sempre. De fet, l’oposició l’ha trobat aquests darrers anys més de portes endins que enfora, la qual cosa també és digna d’elogi: un tripartit que ara tan sols és bi, a l’albir de les conjuntures, i que a pesar dels designis superarà els entrebancs de rigor per arribar a final de legislatura.

A la Lleida eterna, la dels tics autoritaris dels temps antics de la primera democràcia, la que critica el canvi pel simple fet que ho sigui, la que busca redimir-se dels errors a través de la seva pròpia obstinació a perpetuar els petits regnes de taifes que governen la ciutat, la que escapça qualsevol rara avis, qualsevol intent de regeneració política, econòmica, cultural, a aquesta Ilerda eterna, dic, resulta tasca de titans maquillar-li la cara, assentar els fonaments perquè puguem transformar-la cap a bé. El pes de les polítiques de centredreta dels darrers lustres, sota el paraigua d’aquest esperpent de partit que és avui, i ha estat des del principi, Ciudadanos, sota l’amenaça de les conseqüències que implica trencar les prebendes repartides, a recer de l’aniquilació del lliurepensament, la discrepància i l’alta cultura, ha llastat fins a l’extenuació el marge de governança, amanit aquests darrers tres anys per la pandèmia i l’enorme crisi que ha generat. No és fàcil agafar un timó d’una barqueta enmig d’una tempesta hercúlia i, si som generosos, hauríem de jutjar a llarg termini algú que vol canviar les coses en un indret on moltes d’aquestes coses no volen ser canviades. Durant l’últim mandat, sadollat de discrepàncies la majoria provinents d’una esquerra comuna que muda com muda el temps cada matí, hem sentit millors paraules, més elegants gestos, proclames més afinades, però poc més. La ferida d’una caixa buida i d’una mediocritat enquistada fins al moll, deliberada, costa molt de cosir.