Emeritacions

El rei emèrit té molt mèrit. Així com els nens ploren, als matins surt el sol i la maldat sempre s’imposa, els monarques exerceixen el dret innat de viure bé a costa dels seus estimats súbdits, que el veneren. O el victoregen, com hem vist aquest cap de setmana a Sanxenxo. Poques vegades hauré sentit tanta vergonya aliena com contemplant les imatges del retorn de Joan Carles al crit de “Viva el rey”, que no ha retornat per la porta del darrere per tancar-se a la Zarzuela –quin nom més escaient– o per lliurar-se als rigors de la justícia, que és igual, sostenia ell com el seu fill ara, per a tothom. No. Ha retornat per embarcar-se en una regata a bord del Bribón i per, després del bany de masses i quatre rialles, esbossar-ne una darrera rere la frase “explicacions, de què”. L’hereu de Franco, si alguna cosa té, és la campetxania amb la qual despatxa els assumptes escabrosos: se’n fot i ja està tot dit. Ho sento, m’he equivocat, no passarà més. I segueix passant, i enriquint-se, i orinant a sobre d’aquells que va jurar protegir, per utilitzar un verb una mica ambigu. En un país amb democràcia plena, aquestes coses no succeirien. Però és que sovint oblidem que blindar l’emèrit, manipular els poders de l’Estat per protegir-lo, significa que l’Estat s’enrobusteix i que les elits que l’embolcallen, i se n’enriqueixen també, perpetuen el feixisme que va il·luminar-les. Aquesta gran farsa que ha estat la Transició a Espanya, per molt que cada dia vegi les ferides més obertes, segueix actuant impunement a raó de les seves immenses prebendes, que passen d’avis a nets. Fa basarda veure com actua aquest govern espanyol que s’autoanomena el més progressista de la història –és difícil fer més el ridícul– mentre el partit que el basteix, el socialista obrer, critica la manera en què el Borbó ha desembarcat de nou, i fins i tot, en un gest grotesc, censura que torni. Un esperpent de partit i de govern, que alhora, no ho oblidem, sostenen els comuns.

Falten paraules per qualificar l’Estat espanyol avui, aquest femer putrefacte on els drets i les llibertats dels ciutadans estan segrestats a perpetuïtat. El rei exiliat, expatriat, fugat: ja no saben els mitjans encertar l’adjectiu. Els francesos van inventar un mètode prou efectiu per desfer-se’n en el passat. La democràcia, a Espanya, no pot. I no vol. Estem en plena postguerra.