SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Miro, per enèsima vegada a la meva vida, Els deu manaments, en la versió del 1956. Cecil B. DeMille ja en va fer una primera el 1923, amb molt de mèrit, però a mi la que sempre m’ha cridat l’atenció és el film de mitjans dels cinquanta. Pensem que no és una pel·lícula tan allunyada en el temps. Tan sols setze anys després, per exemple, uns homes anomenats Puzo i Coppola arribarien a concretar El padrino, i en aquella mateixa època ja feia meravelles Kubrick. Potser per això m’estimo aquesta obra, que en realitat és un homenatge en tota regla a les arrels de l’art escènic: un tribut a la composició lírica, al teatre del tombant de segle, a la pintura clàssica, aquella que ajunta colors primaris, en postures impossibles, fins a construir un discurs nou que sobresurt de la tela. Aquesta Deu manaments, doncs, pla rere pla, de principi a fi, potser cap a la fi més i tot, vol ser palesament anacrònica, fora del seu propi temps, i no pas atemporal, ja que sembla insistir en els camins de les arts que l’han precedit. D’aquí els vestits desplegats, els escenaris de cartró pedra, les interpretacions tan extremes, algunes vorejant el deliri, de per exemple un Charlton Heston literalment il·luminat, drogat, per la mà de Déu. Fins i tot un actoràs tan poc donat als histrionismes com Edward G. Robinson gesticula braços amunt, no parla, discurseja, i avança com si trepitgés raïm, ell que sempre va saber actuar des de la naturalitat, estil Boggey. Però és precisament aquesta exhibició anacrònica el que fa de la pel·lícula un discurs fonamentat en el temps que el transcendeix, perquè hem d’entomar-lo tal com és. Com que és una expressió que parteix del passat, ben quallat en les fonts, està farcit d’una bellesa perfecta, encapsulat en uns paràmetres de veritat que emanen de la seva pròpia existència. Trobo que, al capdavall, poques maneres millors, més honestes, hi ha de compondre que des d’aquesta humilitat que alhora és pura ambició. Molts modernets amb les habituals vestimentes de buit podran dir que el film ha envellit malament, però no els escoltarem, perquè aquests sí que assoleixen a l’instant l’anacronisme que critiquen. Quan vols conquerir l’originalitat, o el teu futur, t’estavelles i et difumines amb una rapidesa esbalaïdora i ridícula. Només avancem des del passat del present. Des del respecte, l’homenatge i la saviesa. És tan evident.

tracking