El pa nostre

Recordo, de petit, mon pare fent el senyal de la creu a la panxa del pa amb la punta del ganivet abans d’encetar-lo. Era, més que el gest catòlic en si mateix, un ritual, un protocol, també per donar gràcies per l’aliment, al Déu, als déus, o al déu invisible que cada ànima carrega. Com un moviment tan insignificant pot significar tant, alhora.

Perquè el pa és l’aliment primigeni en la fam, en la brega per sobreviure, com l’aigua en la set, com la llum en els ulls. I aquelles generacions que van aprendre la carència, vívida, tangible, amatent a aparèixer a les primeres de canvi, per un cop de vent o de fusell, sabien del cert quin era el valor exacte de la menja. El pes. I el sabor, que importava, passava a segon terme. Potser per això recordo els pares i la padrina discutint a l’hora de dinar sobre quin pa havíem de menjar, si el d’ahir o el d’avui, i quant calia comprar cada dia perquè no es fes malbé. Era tan elemental, que era poètic.

I guardava un punt de bellesa continguda. Per a aquelles dues dones, no hi havia discussió: primer ens havíem d’acabar el pa del dia abans, encara que comencés a estar dur, i després l’altre, el d’aquell matí, malgrat que això impliqués menjar-ne de dur quasi diàriament. Impossible matisar aquella idea. “No podem tirar pa, mireu els nens de l’Àfrica.” Aquella reflexió, que encara quatre dècades després m’acompanya, com una veueta interior, em semblava delirant, no veia la connexió, tot i que, si la busques, la trobaràs. No malmetem, doncs, els aliments que ens han estat donats, perquè existeix molta gent que passa fam, i mor d’inanició. I quin nodriment més necessari que el pa.

Ma padrina contribuïa a la teoria del pa portant, tothora, crostons de pa ressec a les butxaques de la bata d’anar per casa. De tant en tant, mig secretament, els rosegava, o els regalava per algun dia fer-ne una sopa escaldada, una delícia per a paladars que han patit els rigors de la carestia. Per què portes sempre pa a les butxaques, padrina? Per si de cas. Per si de cas què? Per si de cas. Mai sortíem d’aquell bucle, ignot i incomprensible per a mi aleshores.Avui dia, alguns nostàlgics senyen encara el pa, com un gest elegant de reverència cap als nostres morts, aquells que ens el van posar a taula, crostes cruixents o estopenques, molles tendres o esfilagarsades, com la fe obscura que ens ha dut fins aquí.