La vella i el mar

Arriba de bon matí, amb una elegància innata, matisada per la llima dels anys. Deu passar els vuitanta. Dins d’un llarg vestit blau fosc, amb un mocador taronja sostenint-li una llarga cabellera blanca, planta el para-sol amb destresa professional i artesana, estira la tovallola de tela i comença el ritual de cada dia, davant del mar, en una caleta a mig camí entre Sant Antoni de Calonge i Platja d’Aro on les aigües, mig blaves mig d’un verd maragda, no són del tot tranquil·les i el paisatge rocallós que les empara dona fe del país on estem, notari de l’abruptesa.

En un biquini magenta, no li importa, ans al contrari, mostrar al món aquestes carns que tantes coses han degut viure i sentir, mentre es relliga a l’altura del sec de les cames una veta que li cobreix unes feridures amb crosta de l’autarquia del sol, que tot ho vol i tot ho penetra, aquí. Fa una calor inhumana, però ella s’ajeu amb parsimònia, de panxa enlaire, i arranca una marató inerta que durarà el matí sencer. Per moments, sembla que sigui morta.

I aleshores es balanceja lleument, un dit, una mà, el braç sencer, per engrapar un llibre gruixut que li empetiteix unes mans venoses que encara agafen i que s’obre al davant, a mode d’ombra a la cara, o a mode de teulada per a aquesta endreçada casa que ha bastit, en uns instants, vora la cadència de les onades, que li arriben i desarriben a un parell de metres del cos, com si li tustessin. Algun assumpte important sembla que vulguin plantejar-li. A l’hora de dinar, enceta el protocol invers, amb una lentitud vertiginosa, i projecta la llum transparent dels seus ulls pertot.

Potser poques vegades podríem usar l’expressió cara de felicitat en un context més escaient. Felicitat pura i dura. Especulo, per la resplendor d’aquest rostre, que és viuda. Les viudes no poden evitar que els suri l’espurna de l’alegria constant, límpida, un cop s’han desempallegat de marits nens com el globus que deixa anar el llast i s’envola. Poden fer, sempre, el que els ve més de gust sense haver de donar comptes a ningú, ni a la seva pròpia consciència. O potser hagi estat així tota la vida, una soltera escodrinyant els horitzons d’una soledat plena que s’acompanya del que desitja i de qui desitja. Dina vora el mar les seves tapes de peix fresc i s’allunya, recolzant-se en un bastó de fusta, devers la resta d’un dia més de veritat i de bellesa.