Incendis

Aquí, a la Cerdanya, de sobte el cel comença a agrisar-se. Una volta precipitadament esmerilada ens cobreix. Un fum a penes perceptible, que davalla amb la lentitud de qui no vol prostrar-se encara i s’aferra als últims resols de la seva fermesa.

S’ajeu, per entre els arbres, fins a besar el sotabosc, i aleshores allargassa els seus tentacles, fets de vidre rascat amb paper de vidre, del fum ànima de quina flama, fins al darrer dels camins que igual que venes en una pell antiga s’encavallen, endins la vall. Cauen, gairebé aire del seu propi aire, flocs de cendra esfilagarsada, no tenen temps quasi ni d’arribar a terra, i quan ja hi reposen l’herba seca l’absorbeix, invisible, per si pot fer d’aquesta putrefacció aliena un sòl nutrici. El relleu de la volta sobre la carena s’esllangueix, exhala finitud, i pertot s’eixampla i s’escampa una bromera cada cop més espessa, la cua agonitzant d’una fumarada ben viva Pirineu enllà, allà on les flames arrasen el cor d’un bosc atapeït, allà on moren pins blancs, fulles i animals, i els humans fugen.

Menys alguns, que sobrevolen l’infern, o s’hi fiquen fins al moll, armats amb una mànega proletària, molt menys devastadora que el foc enemic, que per un instant es torna transparència abans de devorar una nova víctima, necessària per existir, per sobreviure. El foc mata el que l’alimenta, inclòs l’aire que alena. Un descuit, un moment.

Un gest absurd al volant, un segon en què una arma es desvia, un peu mal posat a la vora d’algun precipici, feréstec, urbà, casolà, un cop a la punta d’una taula que s’enquista i et viatja pel cos, una cèl·lula traïdora, una llauna reflectora entre el fullatge, un filldeputa que du el dimoni als dits, al cap. Un moment, i tot se’n va a la merda. Com si fóssim tots el fum d’un esperit que ha pres, sota la calda, perquè mai més revisqui una part de tu, o el tot de tu, i llavors és tan absurda la vida que perds allò que més estimes perquè sí, en hores, les mans entaforades al cor com rebuscant una raó que no és, que no serà, i ja la resta es regira per sempre.Com pot, tot el mal, residir en una espurna, reencarnar-se? La vall s’ataronja, fa olor d’un res llunyà, el seu present és un passat del dolor que ve.

Els ocells han callat, el riu es para.