L'estiu a la Seu

Fa uns dies vaig estar a la Seu, en un curs de la universitat d’estiu de Lleida organitzat per Julián Acebrón i Amat Baró. Hi érem poetes traductors, durant tres dies, en els quals vam parlar d’alguns dels autors que hem traduït: Pere Rovira sobre Baudelaire, Míriam Cano amb Emiliy Dickinson i jo mateix a propòsit dels sonets de Shakespeare i de la poesia completa de Poe. Aquells dies previs, vaig haver de preguntar-me fins a quin punt aquests dos monstres literaris han influït en la meva pròpia poesia, i també en la meva vida, pel que he pogut comprovar. Suposo que una cosa va sempre relacionada amb l’altra, és inevitable, perquè l’art parteix de la vida, surt i hi retorna, per imbricar-se. Amb Shakespeare vaig estar fins a tretze anys, en què va acompanyar-me arreu on anava, fill d’una obsessió que encara no ha marxat del tot. I tan generosament, ell, que al llarg d’aquestes darreres dècades només m’ha regalat alegria rere alegria. Amb Poe tan sols –tan sols perquè venia de l’altra marató– van ser tres anys, i una espera de més afegida perquè la publicació a Quaderns Crema va endarrerir-se per la tristíssima defunció de l’enyorat Vallcorba. Però, al final, les coses importants importen. I aquella jornada a la Seu de fa quinze dies va ser per a mi memorable, primer perquè de tant en tant sembla que un recobri la fe en la literatura, quan comprova que allà fora encara hi ha gent que estima llegir, tafanejar els racons més amagats de les lletres i de les ànimes, amb l’esperança de saber, de trobar consol o alguna forma estranya de felicitat privada i elemental. Compartir dèries, i vicis, et fa assaborir millor les dèries i els vicis, tan necessaris per sobreviure.

I després la nostàlgia, recordant de patac aquells anys llunyans, en fa vint-i-cinc, quan compartíem llargues sobretaules i lectures amb Pere Rovira a l’Aula de Poesia que aleshores muntava cursos a la Seu amb els millors poetes catalans i espanyols. Allà vaig conèixer que la poesia, a banda d’un exercici sobretot solitari, pot ser també una forma d’amistat, de generositat, de bellesa, una fe que amb els anys hem de procurar mantenir, a pesar de les circumstàncies i dels embats de les biografies. La llum de la Seu, l’aigua de la Valira, els badius sota els porxos ancestrals, van ajudar a construir un país particular al qual, ara, he tornat.