El fill de la mitjanit

Sembla que Salman Rushdie sobreviurà al brutal atac que ha patit. Una navalla entrant-li i sortint-li del coll, però que no va tocar-li el fons de l’ànima. No hauria pogut. Impossible. A pesar dels trenta-tres anys passats des de la fàtua de l’aiatol·là Khomeini, que sí que va morir al cap de poc d’instaurar la legalitat de matar un home l’únic pecat del qual havia estat escriure un llibre satànic. Un llibre, d’altra banda, que ningú dels que volien cremar-lo s’havia llegit, esclar. Rushdie el dimoni. Rushdie l’apòstata. La fàtua va ser ratificada, no ho oblidem, el 2017 per Ali Khamenei, un nom que recorda tràgicament massa el seu predecessor. De vegades, sovint, avançar en la història és retrocedir en la història, fins a les coves primerenques, quan la llum només era filla de l’ombra. Anem camí que costi segles concretar el miracle i que sigui a la inversa.

Que Rushdie sobrevisqui posa cos a l’impossible, a una mena de justícia poètica tan necessària avui. Una desgràcia ens regala una dosi de fe nova i neta, neta com rentada de brutícia, en el poder de la literatura i de les paraules, com una arrel que mai mor ni que li faltin les aigües guaridores. El terror, que naix del seu propi si i s’autoalimenta fins que la paüra només esdevé origen i final, sense fi, el terror repartit arreu perquè en percebem la desraó, atònits, fracassa des de l’instant en què nodreixes allò que pretens destruir, anorrear en la foscor, i els escriptors no deixarem mai d’escriure el que ens doni la gana, a pesar de la mort i el silenci.

Rushdie ha demostrat que les amenaces no fan sinó impulsar-li l’esperit, omplir-lo d’esperança, i ha triat viure una vida intensa, pública i definitiva, per molt que ara renaixi el monstre d’una religió que el vol cremat. Moltes veus reconegudes ho han abonat (Cat Stevens, John Berger, LeCarré, Roald Dahl) i una allau han defensat Rushdie i el vol de les seves paraules (Ishiguro, Mailer, Martin Amis i, sobretot, el gran Ian McEwan).

“En aquell moment, mentre s’espolsava desdenyosament diamants de les pestanyes, va decidir no tornar a besar la terra davant de cap déu ni de cap home.” Escoltem el fill de la mitjanit. I no deixarem de crear, de llegir, de pensar i de sentir. Repudiem la barbàrie i la ignorància.