Fills de la ira

Diuen els lleidaforans que quan arriben a la ciutat senten en la pròpia pell el nostre estimat clima. Per exemple, un barceloní que desembarca aquí uns dies marxa i quan desemboca al seu lloc natal arrossega el rastre de la meteorologia adversa de la Lleida inesperada. Inesperada fins i tot per a aquells que l’habitem habitualment, com quan encara ens sorprèn un aiguat, una boira antiga però nova, un sol de justícia com aquells dels migdies de la infància. Et colpeja el temps i et deixa tirat a terra. O et colpeja d’una manera molt més subtil i va fonent-se dins teu a poc a poc, estiguis on estiguis, fins a desaparèixer. Potser per això asseguren que el tarannà d’un lleidatà en general respon a criteris d’extrems: estimar i odiar, acceptar o denegar, anar o venir, ser-hi del tot o no ser-hi. Entrar en una casa i no sortir-ne mai més. O no penetrar-hi mai dels mais, pel que sigui. Poc donats a l’alegria inicial, devots de l’alegria final, quan els murs de l’amistat o de l’amor s’han esfondrat i ja gaudim de via lliure. De memòria prodigiosa en el mal, de memòria escadussera en el bé. Agraïts fins a la mort, escèptics de mena.

Esclar, havia de ser el clima. Tanta calor esdevinguda de sobte fred glacial, enmig de la broma, dins d’un món sense sol i sense lluna, tant de fred que en unes hores s’esvaneix i ja no és ni record.

Avui hi ha qui afirma que els extrems meteorològics són la prova fefaent del canvi climàtic, gargamellejat des de fa dècades. Ja el tenim aquí, sostenen. Aquí en paguem ja les conseqüències, criden, com aplaudint les plagues de dimensions bíbliques, inhumanes, que ens fuetegen, com si tan sols tenint raó fossin feliços, a pesar de les desgràcies. D’altres assenyalen als cicles històrics naturals del planeta.

Els extrems, a Lleida, tenen la forma del pa de cada dia i quan ens enfilem per sobre dels quaranta graus a l’estiu sembla que ens quedem indiferents i tot. Per força aquesta actitud, aquesta expressió impertèrrita de l’ànima, ha de llimar-nos el caràcter. Tal vegada per això també ens veuen, la resta de catalans, com els catalans més avars del país, això sí una llegenda urbana. Els de Lleida també ho pensem dels empordanesos. En fi, que estem fets mig del sol mig del no-sol, fills d’una ira remota i divina.