Patata sobre llenç

Vivim temps estranys. Una canalla que assegura lluitar per la supervivència del planeta opta per tirar suc de tomata i puré de patata a un Van Gogh i un Monet. Quina culpa en tenen, els pobres impressionistes que no poden parlar ja sinó a través de les seves teles, de les catàstrofes del món actual. Ja sabem que una acció, com anomenen amb molta i significativa comprensió aquest teatret, sempre ha d’anar conjunta a la contundència. Altrament, és innòcua. Si et plantes a l’entrada d’un museu i protestes amb totes les teves forces, ningú t’escolta. Si taques un patrimoni de la humanitat, tothom et mira, i a sobre et fas viral. Objectiu acomplert, almenys pel que fa al soroll, perquè no crec que aquestes bajanades arribin a concretar-se en res.

Els de l’Última Generació, que és com s’autodenominen, argüeixen que aquests llenços “no valdran res si hem de lluitar pel menjar”. Feia anys que no sentíem un argument tan peregrí, tan, si m’ho permeten, adolescent. La indigència moral no justifica cap terrorisme, com d’altra banda desitgen els terroristes, en aquest cas culturals.Potser, però, el missatge quallarà una mica. La catàstrofe climàtica, els combustibles fòssils que ens maten a tots, etcètera. De fet, si ens hi fixem bé, assistim avui dia a una generalització d’aquests conceptes en l’art mateix. A un procés, lent però implacable, de simplificació de l’art, en el qual el missatge pla i políticament correcte s’escampa. Se suposa que interpel·la la consciència de l’espectador, en llocs molt comuns, on de tan comuns qui rep i percep l’obra o tota creació ja ni s’immuta.

Històricament, l’art furgava en la balança íntima que sosté l’ésser humà d’una manera embolcallant, agafava l’interlocutor i el deixava a soles amb si mateix, allà on un no pot sinó mirar-se al mirall. I els judicis infantils es quedaven fora d’aquest pacte. Darrerament, la democratització de la cultura l’ha reduït a deixalla intel·lectual, missatges de cartró pedra repetits fins a la sacietat. No passa amb tothom, esclar, però passa molt. Cada dia més. Poses un bigotet en una fotografia de Bolsonaro i ja ho tens tot enllestit. En fi. Llums de neó, anuncis, pamflets, que amaguen tanta mediocritat. Si George Steiner aixequés el cap.