El pa dins del silenci

Temps de silenci, se n’ha dit sovint. Era, en efecte, el silenci fondo de després d’una guerra una manta càlida, un llençol fi que deixava traspuar el que celava, formes de cares gravades a sang, ossos fràgils que feien un sorollet característic, com en la pel·lícula aquella de Polanski rere la paret de l’habitació de matrimoni. Noms també, noms d’aquells que pul·lulaven per la sobretaula en absència, que sempre és binòmic de presència, esclar, els cognoms que allà en una deu mare remota brollaven del desgel en el foc de la guerra civil fins a desembocar en unes estovalles brutes. Primer seran les tovalles de la infància, de la teva i de la d’ells allargassada dècades i metralla i trens i destinacions incògnites a través, i després seran per sempre les tovalles de sempre, les que calçaran els plats que mengis, el vi i el pa de cada dia, si en tens.

El silenci era una forma de la certesa. Sense certeses, no es pot viure. És impossible. Et calen les fites en el camí per avançar, o per quedar-te quiet, mentre intentes, t’ho penses, guardar els teus del dolor aliè, en un exercici de per si inabastable però efectiu. T’ajuda, la memòria, a alçar-te i seguir caminant, o a moure’t sense moure’t parapetat sota un recer fet del que vulguis. De silenci, de silencis, per exemple, retalls d’històries inacabades, perquè no s’han acabat encara, estrips, estelles. De matisos imperceptibles, de mirades còmplices, d’anacoluts insistents, com un camí que recorres perdut per tornar al punt d’origen, el·lipsis, benentesos, punts suspensius, que uneixes i en surt una navalla.

Però el silenci també és una forma d’incertesa, perquè els buits els omples com bonament t’ha estat donat, tant si vas viure a la trinxera l’horror i vas sobreviure com si n’ets un dels milions d’hereus, o si vas morir, un entre gernacions que fluctua en el temps fins als més joves, fins al nou segle. Tant hi fa: hauràs de percebre igual el mutisme que s’escampa en tot, al final, perquè remenar les entranyes, el cervell, la pell, tan sols causa commoció innecessària; hauràs de callar en tot, al final, com si el silenci revelés una vida plausible, una resurrecció. No hi tenen res a veure els principis, ni la moral, ni la derrota. Al final el silenci guarda un crostó de pa sec que et menges tres cops al dia, entre parèntesis.