La naturalitat

M’alegra l’èxit d’Alcarràs, perquè el malparat cinema català s’ho mereix. A més, no deixa de ser, més enllà de l’àmbit artístic, una vindicació política: es pot fer cultura en català des de l’excel·lència i el reconeixement internacional. Només cal talent, prou recursos i creure-hi, des de tots els estrats, des de la ment mateixa de qui pensa i aixeca una història fins a la darrera persona que ha de promocionar-la amb la fe i les hores que li correspon. Com en tot. Com a tot arreu. També penso que Carla Simón atresora una capacitat innata, combinada amb anys d’estudiar a fons l’ofici que ha triat exercir en un món en el qual la conjuntura quasi li imposava un camí diferent. Tan sols per aquesta obcecació en l’esperança cal retre-li tribut.

Ara bé, la pel·lícula en si, des del meu punt de vista, presenta unes carències que la meva mirada cinèfila obtusa es nega a acceptar. O potser simplement soc incapaç de fer-ho. La més destacada de totes, haver decidit triar actors no professionals, una elecció que alguns qualifiquen de brillant (una elecció no habitual però sí esporàdica al llarg de la història) i que d’altres, entre els quals em compto, veuen com un llast. Primer perquè condiciona cada pla, la durada de cada escena, i el muntatge final: sembla que no hi hagi temps d’entrar en un personatge si no és al final, laminant la versemblança al llarg del fim. I segon, perquè buscar la naturalitat en la naturalitat trobo que per si mateix és un error. Si alguna cosa ens han demostrat els llargs senderis de l’art és que la naturalitat no és mai sinònim de veritat, ans al contrari. Deia l’actor Josep Julien fa uns dies que, per a naturalitat, la que et dona un actor professional. En efecte, el professional va des de la fondària d’un personatge fins a la seva superfície, on l’esculpeix, el pinta, li dona relleu, mentre que un no professional sempre viatjarà a la inversa. Mònica López, una de les millors actrius d’aquest país, recentment guardonada als Forqué, també assenyala aquesta dicotomia entre naturalitat i veritat, que ella circumscriu en l’àmbit de la dicció, per exemple. No per parlar incomprensiblement, balbucejant, s’és més natural i més vertader, al contrari. Mirem sisplau la tradició anglesa, per exemple. En fi, que per atansar-se a la millor de les expressions de l’art cal vocalitzar la veritat coneixent els codis de la mentida.