Gran Bellesa

Heu de viure per veure el final de La Gran Bellesa. Un final que tot ho conté, i que tot ho projecta, sobre nosaltres, atònits espectadors i protagonistes. En aquest deliri postrem, la llum difumina les roques i la mar i les rondes i alhora fixa els contorns de totes les coses i els cossos, els trets de les cares, els fils de la roba. Els fixa per sempre, com un record inesborrable. I tot mentre el temps encadena passat, present i futur. Sens dubte, és una de les poques obres mestres que he descobert des de fa molts anys, que té en La joventut la seva cara B, o A, per usar una expressió anacrònica. Dos finals d’ombres oposades per a una mateixa idea: exposar a les clares la identitat de la vida, el nus del que significa viure i estar viu (no sempre la mateixa qüestió). Paolo Sorrentino sap narrar com ningú, però ho fa a través de l’estètica. Aquesta idea, tan arrelada no tan sols a les beceroles de la història del cinema sinó als fonaments platònics del que implica mirar, veure-hi, s’està perdent en l’art actual a marxes forçades. Sembla com si un contingut que s’entesta a comunicar-se a força de cops i efectes immediats aniquilés conscientment el continent, quan resulta obvi que són dues formes expressives que van lligades. Dominar aquest subtil equilibri és la clau de volta sobre la qual s’aixeca el veritable art, el de Sorrentino, per exemple. Ho deia fa poc Tarantino, i s’hi afegia Guillermo del Toro: on ha anat a parar el gaudi estètic, la cura de la imatge, la pintura en un llenç fílmic? Va desapareixent, esvanint-se en pro d’una narrativa implacable.

També poden (han de) explicar-se contes des dels colors i les composicions. S’han esfumat les mans de Hitchcock, Lang, Ford o Wilder. La veu de la perspectiva. La fuga d’una idea que es concreta sense a penes concretar-se. També James Cameron s’ha vist obligat a respondre preguntes delirants del tipus: per què a Avatar hi ha tantes i tan llargues escenes de vols, quan no aporten res a la trama? I ell, pura paciència, explica que, com els clàssics, no tot se subordina a la maleïda trama, sinó que sovint aquell que l’observa anhela formar-ne part, endinsar-s’hi, sentir-la des de dintre, abandonar-se a un nou món evasiu i evocador.  Per això el final de La Gran Bellesa és la Gran Bellesa, la Gran Veritat, i emociona i et commociona.