Les dones facturen

Shakira sempre m’ha caigut bé. Una dona amb talent, feta a si mateixa, enamorada de Catalunya –almenys fins ara–, intèrpret, balladora, compositora i, no ho oblidem, propietària d’un imperi multimilionari des de fa molts anys. Per aguantar tu sola un edifici així de gran cal tenir el cap molt ben moblat, els peus a terra i el coratge per sortir a escena cada vegada que calgui. I fer-ho bé, esclar. Molta gent, directa o indirecta, viu de la teva creativitat, de la teva presència. I tot plegat sota els focus constants de la premsa, escodrinyant sense pietat cada arruga de la teva pell i de la teva ànima, cada error, cada gest.

Insisteixo: cal ser de ferro i albirar el teu propi camí abans que ningú. Ara l’ha tornat a muntar grossa arran de la seva darrera cançó amb Bizarrap, en què destrossa el seu ex i la seva nòvia actual i, de passada, la seva exsogra i veïna –i per sempre padrina dels seus fills. I de retruc destrossa totes les xifres comercials de la història a les xarxes.

Shakira des del principi ha sabut gestionar com ningú la seva pròpia biografia en la virtualitat d’internet. Les legions de fans mundials que la segueixen semblen necessitar-ho, entendre-la, buscar una cançó amb una biografia aliena que esdevé biografia pròpia de qui l’escolta i va a veure-la als concerts i la segueix fidelment en tota plataforma. També, esclar, hi ha qui vol destruir-la a ella per la lletra d’aquesta cançó, d’altra banda una de les més fluixes, potser, que ha publicat en anys. M’encanta quan diu que les dones no ploren, facturen. Shakira representa, o vol representar, l’empoderament femení, la llibertat d’una dona per dir i fer el que vulgui. El problema descansa més aviat en el fons: per moments, la gràcia creativa del tema sembla infantil, poc sostenible en el temps.

Sí, com un nen saltant sobre un petit toll que tot ho acull, la terra, el cel, el temps, a dins. Poca profunditat de camp, poc sentit d’un concepte que hauria pogut abordar des de l’altura, si en efecte ella és com diu que és. L’insult, la possessió, la culpa a tercers, no són signes d’empoderament, sinó d’empobriment, d’heretar del sexe oposat allò que històricament l’ha llastat en la seva misèria moral i física. No compensa res, no conquereix res. I Shakira, reina de tantes virtuts i símbol de tantes coses avui dia, no ha estat a l’altura d’ella mateixa ni del que representa.